Guillem Gisbert fa ballar la masurca (i el que faci falta)

No és forassenyat pensar que Guillem Gisbert ha sentit una certa pressió presentant-se en solitari davant d’un públic tan àvid de Manel que ha omplert els seus concerts fins i tot abans de degustar una sola cançó. De fet, el vocalista i compositor del grup ha batejat aquest primer disc amb el nom d’un tema, Balla la masurca!, que més que parlar de folklore polonès, apel·la a la idea de complaure i ser complagut. No és gens forassenyat, però a jutjar per la seva actitud relaxada sobre l’escenari, amb les mans a la butxaca o rere l’esquena en alguns moments, i pel resultat del seu pas per l’Strenes, l’endemà del debut a Barcelona, la transició rutlla sense problemes.

Es va presentar a l’espai emblema del festival, les escales de la catedral de Girona, on ahir va fer doblet, totalment sol al piano per versionar Anyone can whistle d’Stephen Sondheim, convertida en Tots a casa xiulen, i arrencar amb Les dues torres, que també obre el disc.

Se li van afegir els tres músics que l’acompanyen, Jordi Casadesús (baix i sintetitzador), Glòria Maurel (percussió) i Grabu (teclats i guitarra), que fan enlairar els onze temes de l’àlbum, i van anar avançant amb Balla la masurca!, amanida amb una tímida ballaruca; Empatia total, Els gegants de la ciutat (oli sobre tela) i Waltzing Matilda.

Guillem Gisbert: "Allò del gran moment de la música catalana ho sentim cada cinc anys"

«Aquest cap de setmana és la culminació d’un parell d’anys de feina, un procés que he passat amb gent nova i gent de tota la vida que m’ha ajudat d’una manera nova. N’estic bastant content», va dir. Conscient que tenia al davant «la línia dura dels seguidors de Manel» per la confiança cega a l’hora d’exhaurir les entrades, ho va agrair per la part que li tocava i la dels seus companys.

Prou de plors, versió de Dry your eyes de Neil Diamond, va donar pas a Miracle a les Planes, en què recorda la seva faceta d’estudiant de periodisme sense vocació, i a Un home realitzat.

Amb Hauries hagut de venir i Cantiga de Montse va encarar el tram final del concert, que va rematar amb les filigranes dylanianes de Les aventures del General Lluna i Estudiantina, per a la qual la banda va canviar els instruments habituals per unes castanyoles, una guitarra acústica i un ukulele i va enfilar escales amunt aclamada pel públic.

El cantant va incloure una sola picada d’ullet maneliana al repertori, la disculpa pública del grup a Yoko Ono, que va interpretar al piano a la tanda de propina.

Va ser suficient. Per la reacció del públic, tampoc és gens forassenyat concloure que, a l’espera del retorn amb Martí Maymó, Arnau Vallvé i Roger Padilla, Guillem Gisbert pot fer ballar la masurca i el que faci falta als seus acòlits.

Subscriu-te per seguir llegint