Metges de família

La setmana passada tothom es va posar les mans al cap perquè, després de la convocatòria per a dotar de nous metges el sistema públic, van quedar centenars de places de medicina familiar per a adjudicar. Per dir-ho clar, hi ha joves titulats que s’estimen més quedar-se sense feina o treballar d’una altra cosa abans que anar a un CAP d’un poble o ciutat a fer el que han fet els metges tota la vida.

D’entrada no cal patir per a la solució perquè hi ha milers de facultatius d’altres països que estaran encantats en venir a exercir aquí, mentre molts dels nostres titulats enviaran el seu currículum nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Un es pregunta pels motius pels quals aquests joves, ben preparats i amb anys al davant per obrir-se camí professional, es fan el desmenjat davant de la perspectiva d’una plaça de funcionari amb destí a atendre malalts a la consulta. És una qüestió de diners? No ho crec perquè mai això ha privat als joves de seguir la seva vocació. I estic convençut que ningú no estudia tots els anys de medicina sense una vocació i ganes d’exercir. És que tothom vol fer especialitat? És per por a ser destinat lluny de casa?

Potser la resposta bona és la que dona una jove metgessa que sento per la ràdio. Els nous metges han fet pràctiques a la medicina primària i han vist als seus col·legues cremats per la burocràcia. Les doctores i doctors que ens atenen quan demanem hora al CAP o ens presentem a urgències, viuen aclaparats per omplir documents i seguir procediments redundants, sentir-se amenaçats si no segueixen el recte camí, saturats de visites, dirigits per buròcrates sense criteri mèdic... No és que no hi hagi vocació de metges i metgesses de proximitat. Tot al contrari. El que passa és que la malaltia del poder dels buròcrates que no tenen altra cosa a fer que complicar-ho tot i enredar i enredar la troca de processos, qüestionaris, models, sol·licituds, informes i reports que només els donen plaer a ells mateixos, amb connivència dels polítics panxacontents que han après a conviure amb ells, fan que tot plegat sigui un drama. I després passen coses com aquesta o que, quan anem al metge no tingui ni un segon per a aixecar la vista de la pantalla de l’ordinador on ho ha d’anotar tot per a informació del Big Brother. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint