«No sou res. No hi ha res»

Ho ha tornat a fer. Pedro Sánchez ha fet allò que tothom deia que no podia fer; que no passés absolutament res. Que els cinc dies de suposada reflexió només servissin per dir que tot continuava igual. Que no es produiria cap dimissió, que no marxaria deixant el pati empantanegat, que no hi hauria relleu a la presidència, que no s’avançarien les eleccions i que ni tan sols se sotmetria a una moció de confiança. Res de res. Tot continua igual. Igual? No del tot. El president del govern no necessitarà recórrer a les portes giratòries el dia que deixi el càrrec perquè podrà viure perfectament dels royalties de novel·les de suspens. La jugada de parlar amb el rei abans de l’anunci de la decisió o encaminar el seu discurs a un abandonament que no es va produir i que molt probablement mai va estar en la seva ment, evidencien una habilitat narrativa digna de qualsevol autor de best-sellers.

Pedro Sánchez mai fa res gratuïtament. Sempre hi ha un per què en totes les decisions que pren, tot i que molt poca gent més enllà d’ell saben quin és. En aquesta ocasió, però, hem pogut copsar alguna primera conseqüència de la representació de cinc dies que van mantenir a tothom, tothom, en la preocupació més absoluta i es pot intuir algun futurible. Amics i enemics es van sotmetre a la incertesa de què passaria si decidia marxar. Uns perquè no sabien veure el futur sense ell i els altres perquè no estaven preparats per afrontar un escenari electoral, un any després dels últims comicis. Els seus, socialistes i Sumar, es veien orfes de lideratge; els socis, Junts i ERC, espantats davant la possibilitat que el que es va pactar per a la investidura de 2023, especialment l’amnistia, es diluís com un terròs de sucre i el Partit Popular, incapaç d’articular en tan poc temps una proposta amb alguna opció de guanyar i governar.

La primera «víctima» de l’operació Sánchez va ser la campanya electoral a Catalunya. Acabada d’encetar, el president va aconseguir que tots els focus se centressin en ell els primers dies i en la no decisió a partir de dilluns. Resultat: no es parla de l’amnistia i fins al dia d’avui encara ningú ho ha fet amb intensitat. És el tema que més pot perjudicar la candidatura de Salvador Illa, perquè entre l’electorat socialista, una part no entén el perdó als líders independentistes i està disposada a quedar-se a casa diumenge vinent. Que la campanya no se centri en això, dona un respir al PSC, tot i que està per veure què fan els seus rivals en l’última setmana i si aquest serà, o no, un dels temes estrella.

De moment, Illa sobreviu i el descens en intenció de vot dels socialistes que va detectar Esquerra poc abans que Pere Aragonès avancés les eleccions, sembla que almenys ha quedat frenat i el candidat del PSC continua al capdavant de totes les enquestes. Carles Puigdemont ha intensificat la duresa del missatge en contra dels socialistes en un intent de polaritzar la cursa i deixar ERC en la sensació que està en un segon pla i sense cap possibilitat de guanyar.

Pedro Sánchez va llençar un missatge de futur. Passades les eleccions gallegues, basques i catalanes, caldrà clarificar les coses quant als suports al govern central. El president espanyol no vol ensurts, ni canvis d’aliances; vol estabilitat parlamentària. El missatge sense dir-lo en veu alta és que la dreta i la ultradreta poden aprofitar una situació de més debilitat que l’actual i els acords assolits fa un any podrien quedar en res. I això va portar al pànic d’aquells que mengen a la seva mà. Sánchez va ser clar: «sense mi no sou res, sense mi no hi ha res».

Subscriu-te per seguir llegint