Manies

Suposo que tots tenim manies. Bé, no ho suposo, ho sé. Aquestes coses que no podem suportar i no sabem per quina raó. En Jaume, per exemple, no suporta beure d’un got que ja hagi fet servir: sempre en necessita un de net. L’Ània evita prémer els botons dels ascensors amb les mans nues: li cal interposar un paper o una tela entre el seu dit i el botó. En Pere és dels que no pot sortir de casa sense haver comprovat tres vegades que tots els llums estan apagats. La Júlia es posa histèrica quan sent la veu de la Malú: diu que, si pogués, li tallaria les cordes vocals. En David en té una més complicada de gestionar: té mania a tots els xicots de les seves amigues. Sense excepció. En canvi, un cop ja són ex-xicots, pot fer-se molt amic de qualsevol d’ells.

Entre les moltes manies que tinc jo, m’adono que n’hi ha una de nova: la dels anuncis que em treuen les ganes de comprar allò que anuncien. O, millor dit: la dels anuncis que em fan venir ganes de torturar els seus protagonistes i els publicistes que els van crear. Em poso de mala lluna només de sentir-los. Tant se val si és a la ràdio o a la televisió: cada vegada que els emeten em venen pensaments malvats al cap. Tinc molts anuncis a la meva llista negra, però ara mateix n’hi ha tres que guanyen per molt.

Un és l’anunci de cervesa que protagonitzen Pere Arquillué i Julio Manrique dins d’un jacuzzi situat en un paratge nevat. Ja l’anterior, ubicat en un veler, em va començar a produir urticària. Però en aquest, el to condescendent i saberut d’Arquillué em treu les ganes de beure cervesa sense alcohol i, en canvi, em fa venir moltes ganes d’anar a calar foc a qualsevol teatre on facin una obra on aparegui un d’aquests dos senyors.

Un altre és un espot on una noia amb veu de bleda parla amb algú per dir-li que necessita més espai. No és que estigui deixant a la seva parella, no: la suposada gràcia és que està parlant amb el seu cotxe. L’abominació continua amb la protagonista tranquil·litzant l’automòbil dient-li que el portarà a una empresa on li trobaran una nova família, i culmina amb un terrible «Són de confiança, són d’aquí». Se’m regira l’estómac cada vegada que el veig o el sento, i només penso a ratllar el cotxe de qualsevol persona que confiï en una empresa que s’anuncia d’aquesta manera.

També se m’ha entravessat un anunci que sembla tret dels anys vuitanta: el d’una beguda «d’estiu» a base de vi. El jingle horrorós (però molt enganxós) que acompanya les imatges de nois i noies a la platja brindant fa sortir el pitjor de mi, i mentalment invoco a Freddy Krueger i a Jason Voorhees perquè s’apropin a casa del creatiu que va parir aquesta merda i de l’irresponsable a qui li va semblar que seria una bona manera de vendre.

En canvi, admeto que tinc debilitat pels espais de propaganda electoral. Estan tan mal fets i tenen uns protagonistes tan impostats i poc creïbles que no puc evitar riure. Això sí: tampoc compro mai els seus productes.

Subscriu-te per seguir llegint