Salvador Dalí: vestir-se de geni

La imatge pública de Salvador Dalí va anar evolucionant al llarg de la vida del pintor, que a més va saber utilitzar-la per donar un valor afegit a la seva obra. Si els bigotis recargolats són la imatge de marca indiscutible del personatge Salvador Dalí, també hi resulten molt importants el seu vestuari (d’aire retro, entre la noblesa i l’esnobisme decadent), els ulls ben oberts (senyal de la seva follia creador), l’ús del bastó... Són les màscares que usava el geni.

Vestir-se de geni

Uns bigotis recargolats amb reminiscències de Quevedo o una certa semblança a Velázquez, el geni de la pintura que tant admirava. Un aire retro a mig camí entre la noblesa i l’esnobisme decadent.

El bastó, símbol del poder. Els ulls ben oberts, com a senyal de rauxa i follia crea dora. És la imatge que recordem de Dalí. I aquest fet té una raó de ser. Com distingiríem un geni de la pintura d’un venedor d’assegurances, si es vestissin igual? No podríem. Per això Dalí es vesteix de Dalí. I la seva disfressa i les seves maneres han aconseguit ocupar un lloc en l’Olimp de les icones més representatives del segle XX.

Les fotografies de l’artista adolescent ens mostren un jove escarransit i tímid, amb mitja cabellera llarga, tirada cap endarrere i un vestuari de tons negres o foscos, on la levita llarga o l’abric amb grosses butxaques ocupa un lloc important. La imatge de l’ésser torturat és ben decadentista, com ho podria ser el Picasso modernista dels Quatre Gats.

120 anys de Salvador Dalí: el geni immortal, el pensador avançat, el reclam sense fi

És curiós com a la Residencia de Estudiantes, on el jove Dalí viu mentre estudia pintura, una de les aficions dels alumnes, entre els quals trobem a Buñuel, Pepín Bello, Lorca i Salvador, fos disfressar-se, assajar la possibilitat de ser un altre i, si és famós, millor que millor. Una circumstància que el creador voldrà repetir tota la seva vida. 

Transformat en Picasso

Trobem una fotografia d’un jove Dalí amb els amics, duu una pipa i un barret estrafolari, tot imitant els modernistes. S’ha transformat en Pablo Picasso. Reprodueixen una jornada al camp d’aquests pintors. És el 1925 i el jove figuerenc de 21 anys somia emular l’artista que ha triomfat a França? Segurament. A Salvador l’acompanyen, entre d’altres, un Pepín Bello que duu un tricorn al cap. Fins i tot es transformen en els seus jocs davant de la càmera en monges o capellans.

Sacrilegi? Més aviat irreverència i assaig de performances futures. Fam creadora.

En el diari personal del pintor, que va escriure amb 15 i 16 anys, trobem presents les fiblades contra l’stablishment. Contra la seva imatge. En aquell temps anhela la revolució dels Sòviets i simpatitza amb l’anarquisme.

I se serveix de la imatge d’un dibuix de Bagaria, el ninotaire de premsa més famós del moment, que dibuixa generals obesos a punt d’explotar i carregats de medalles, o grossos empresaris i negociants amb bigotis espec taculars i cascos germànics, com a exemples d’una alta burgesia corrompuda i grotesca que es recolza en la por i consenteix la fam i la desigualtat social. En parlar d’un jutge, Dalí el defineix com «un tipus de Bagaria, burricot […] catedràtic, ventrut, ulleres, bi goti kàiser i punxa germànica damunt el cap que, encara que no es veu, ha d’ésser».  

El dolor el fa canviar la imatge. En marxar a Cadaqués, expulsat ja de la família pel seu pare, Dalí Cusí, el fill descarriat es raparà el cabell com a mostra de contricció. I es deixarà fotografiar per Buñuel, amb un bigoti esquifit i una estrella de mar.

Parlem d’una de les característiques de la modernitat, l’assumpció d’unes pautes de comportament i un revestiment extern per dotar-se d’una personalitat diferenciadora, engrescadora i d’èxit. Dalí, gran lector de Freud, sap que els objectes són símbols, i ningú com ell sap reduir la imatge personal a símbols d’excentricitat i genialitat que aconsegueix fer arribar a tothom.

No podem destriar l’obra d’actors com Bogart, Charlot o Cantinflas –el Charlot hispànic–, de polítics com Churchill, de dictadors abominables com Hitler o Mussolini, de la seva imatge pública; tot i que aquesta no s’adigui del tot amb la seva naturalesa real.

Construir un mite

Pel que respecta al pintor figuerenc, cal destacar en aquest sentit el llibre de Félix Fanès Salvador Dalí, la construcción de la imagen, 1925-1930 (Fundació Gala-Salvador Dalí), en el qual l’antic director de l’Institut d’Estudis Dalinians analitza la construcció del mite a partir de la imatge.

Per la seva banda, Ian Gibson, l’autor de la biografia més arrodonida sobre l’empordanès, creu que la vida de Dalí és un ball de disfresses, una «mascarada». Com també defensa que la seva etapa americana va facilitar al figuerenc la possibilitat de mostrar el seu «instint infal·lible per a la publicitat», que, en bona part, és imatge, i per encetar un enriquidor apropament al país imperial de l’altra banda de l’Atlàntic.

Dalí, creu Gibson, en un to molt crític, construeix la màscara per superar la vergonya de ser un home públic, objecte de totes les mirades, però en mantenir-la sempre enlairada, sense mostrar mai el seu rostre real i, per tant, fràgil i humà, «es va mostrar sovint indiferent a uns mínims de decència».

Potser aquesta és la gran tragèdia del segle passat, tenyit de sang i desencís. Som éssers reprimits i censurats, dones i homes que naveguem entre la mordassa de la imatge pública, que és alhora una manera de definirnos i una cotilla, i el desig de llibertat. L’embolcall no deixa aprofundir en el contingut.

I ningú, absolutament ningú, es pot definir amb una imatge o amb quatre tòpics superficials. La vida és molt més complexa. 

*Article publicat al suplement especial que Diari de Girona va dedicar a Salvador Dalí el maig del 2004, Cent anys de Dalí, coincidint amb el centenari de l'artista. Aquell treball va ser reconegut amb el premi Tassis-Torrent de periodisme.