Bruce Springsteen, un poder que no s'extingeix, a l'Estadi Olímpic

I quan penses que en un moment o un altre això començarà a anar costa avall, per pura biologia, i que caldrà començar a muntar frases de l'estil de “Bruce ha estat molt bé… per tenir 74 anys”, llavors la piconadora torna a passar-te per damunt i deixes enrere temors (totals) i mals auguris. Així va ser aquest dijous en un Estadi Olímpic (ple amb 58.000 assistents, fonts de Doctor Music) en el qual Bruce Springsteen va tornar a ser amo i senyor, ‘entertainer’ dominador, comptador d'històries reconfortants i agitador de consciències a lloms del vell i edificant rock’n’roll. 

Ja no fa falta que tingui un àlbum recent per promocionar, perquè sabem que els seus dies daurats com a autor queden enrere i que algunes de les millors cançons de ‘Letter to you’ (2020) eren descartis dels anys 70. Bé, el directe es regeix per lleis pròpies, i aquí, no hi ha qui pugui amb Springsteen. Fins i tot amb la veu una mica tocada, com es va poder observar en l'arrencada (passats 12 minuts de les nou) amb ‘Lonesome day’, aquest tema una mica aparatós sobre buits emocionals (després d'una ruptura i després d'un trauma com el de l'11-S). Un Bruce que en aquesta gira es vesteix com ha de pensar que correspon a un cavaller de la seva edat, amb armilla, camisa blanca i corbata. Les paraules de cortesia: “Hola, Barcelona” i, seguint en català, com és costum, un “com esteu?” cridat fins a tres vegades. 

Canvis de guió

En aquest ‘tour’ hi ha més canvis de repertori d'una nit a una altra que l'any passat, gairebé tots concentrats en la primera meitat del concert. Bloc en el qual els més coneixedors estan a la que salta, a l'aguait de rareses i ‘tour premieres’, mentre que el segon, amb un guió més rígid, tendeix als clàssics i els ‘hits’. Aquest dijous no va haver-hi sorpreses majúscules, cal dir, i ens endinsem al galop en el ‘setlist’ a través de ‘My love will not let you down’ i d'un paquet de cartes expeditives: ‘Cover em’ (amb el seu àrid solo de guitarra a càrrec del mateix Springsteen i un plus de ‘feedback’ final), ‘Radi nowhere’, ‘No surrender’… El material més modern amb ‘Ghosts’, evocador dels amics caiguts, i la xutada espiritual de ‘The power of prayer’. I aquest exemple que les cançons d'un sol acord són possibles anomenat ‘Seeds’, amb focus per a Nils Lofgren i l'empaquetatge dels metalls. 

La connexió amb el públic va resultar atòmica una vegada més, deslligant-se, després d'un sever ‘Darkness on the edge of town’, a partir de ‘The promised land’ i, sobretot, un ‘Hungry heart’ en el qual Springsteen va notar la calor de les primeres files i on va mostrar una samarreta amb la llegenda ‘us estimem’. “Una nit preciosa”, va fer notar, en aquest moment en què podia percebre que tenia el concert a la butxaca. Clam amb ‘Waitin’ for a sunny day’, amb la tornada cantussejada per una nena del públic. El recolliment de ‘My hometown’ i aquest ‘Nightshift’, de Commodores, una peça menor, procedent de l'àlbum de versions soul (a veure, amb tot aquest catàleg, fa falta un ‘cover’?).

L'últim home

El missatge que flota entorn de l'àlbum ‘Letter to you’, el desgast dels materials i l'antipàtica proximitat de la dama de la dalla, va resultar clar en ‘Last man standing’, tema que va presentar remuntant-se a la seva banda de joventut The Castiles, de la qual és l'únic supervivent després del decés, en 2018, del seu amic George Theiss (explicació en anglès amb subtítols en català). D'aquí a una volcànica ‘Backstreets’, catedral sustentada pel piano de Roy Bittan, el centre gravitatori de la E Street Band. 

Aquí va començar un altre concert, el més pautat, a cap segur però implacable, amb les peces del puzle que Springsteen estima indispensables en aquesta gira. De la invocació de la sensualitat (‘Because the night’, ‘I’m on fire’) al cabreig pel crack financer de 2008 i les seves derivades socials (‘Wrecking ball’), a través del traumade l'111-S (‘The rising’), la ràbia de classe (‘Badlands’) i les correries romàntiques al Nova Jersey de joventut: ‘She’s the one’, un ‘Thunder road’ per a estremir-se una vegada més.

L'àlbum ‘Born in the USA’ va resultar ser el més citat de la nit, ja sigui perquè aquests dies ha complert 40 anys o perquè a Springsteen li dona la real gana, i el tema titular va encarrilar els bises rumb al fonamental ‘Born to run’, com correspon amb les llums de l'estadi enceses, i altres fetitxes com ‘Tenth avenue freeze-out’, amb el seu recordatori de l'absent saxofonista Clarence Clemons, i, propina inesperada, el 'Rockin' all over the world' de John Fogerty. Tot això, amb un Bruce que només pot estar en això, a hores d'ara, perquè ho continua gaudint. I nosaltres amb ell.