Gerard Sala, de la terra i cel

Gerard Sala, que somiava amb lepidòpters, mai va fer un viatge tan llarg com el de les papallones monarca: va néixer a Tona (1942), va passar la infància a Palma (quan ses illes encara eren un bocí de paradís a la terra), va viure fins al final a Badalona i, sobretot, va treballar i estimar a Sant Joan de les Abadesses, el seu enclavament d’adopció en sentit literal i no pas metafòric.

I és que aquest poble del Ripollès mai va ser per a Sala «solament» un refugi on recuperar-se dels estralls que la vida a les ciutats, i la docència, a la llarga produeixen en la ment humana (un desgast que, quan es detecta, ja és massa tard) sinó que és la terra on enfonsava arrels i mans per a poder projectar-se, com els arbres, en direcció a les estrelles.

Gerard Sala era exactament això: a un artista i un poeta de la terra i del cel o, potser millor, del seu entremig, l’espai liminar, o l’interstici, on existim inventant diàlegs i paraules per dir l’inefable i per capturar, en imatges, els nostres fantasmes. Ell ho expressava millor en els seus poemes: «Més val no res / que dir evidències / que mostrin tan sols la superfície»; «Ara / dic quasi res / per no trair el silenci de la llum»; «El gest / és / l’empremta fidel del silenci»; o, finalment, «Ara (que intento ser com un infant) / confio, que algun dia, / podré ser una altra vegada lliure». I aquest dia va arribar ahir.

Només alçarem el vol quan ens engoleixi la terra, o quan el foc ens retorni a la pols i a les cendres. Per fortuna nostra, ens resta la seva obra, que ell va voler que custodiés, com no podia ser de cap altra manera, l’Ajuntament de Sant Joan. L’Abadia també fou casa seva i, el seu estudi, una mena d’observatori astronòmic des d’on la mirada de l’artista podia lliscar sobre les aigües escasses i mig adormides de la riera d’Arçamala.