El Bòlit recorre a Voltaire o Arale per recordar-nos que «tots som idiotes»

«Tots som idiotes». Això s’encarregarà de recordar-nos el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona fins a almenys el 13 d’octubre amb una exposició a l’espai del Pou Rodó. L’idiota, pel DIEC, és aquell que pateix un «estat de dèficit d’intel·ligència en què l’individu (...) no pot comunicar-se per la paraula ni comprendre les expressions dels altres». L’idiota, al Bòlit, és la mostra comissariada per Martí Peran en col·laboració amb Rafa Ruiz que es pregunta «què passaria si alliberéssim la nostra potència d’idiotesa».

Per a fer-ho s’exposa un repertori que, pel comissari, «és idiota». No podia ser d’altra manera però, «en conseqüència, el consultor no podrà atrapar la figura de l’idiota», sinó que «li arribarà una fressa reconeguda».

Peran creu que «es pot accedir a la idiotesa per llindars molt diferents i no és necessari creuar-los tots». D’aquesta manera, al Bòlit hi haurà idiotes «per radical escepticisme (Pirró d’Elis, Stephen Daedalus...), per excés d’una suposada ingenuïtat bondadosa (Mishkin, Lazzaro...), per conservar animalitat (Benjy, Rotpeter...), per la natura simple i lleugera (Hirayama, Ulrich...), per l’ociositat dràstica (Oblómov, Bartleby...), per la infantesa perpètua (Bella Baxter, Kenneth Koch...), per les desídies (Heinrich, Zeno...), pels despropòsits (Tzara, Harpo...), per la caiguda (Herteveig, Lenz...) i, fins i tot, per la impostura (Henrick, Goldsmith...)». Idiotes per a tots els gustos. Ho siguin o no, pel Bòlit «és necessari recompondre’ns» com a tals.

Idiotes il·lustres

El centre proposa una mostra de cambra amb més d’un centenar de «fitxes clíniques» d’idiotes reals i ficticis de totes procedències: l’optimista Càndid de Voltaire, per a qui «tot està bé al millor dels mons possibles»; el Bartleby de Melville, que «preferiria no fer-ho»; el Benjy de William Faulkner, incapaç de fer el bé o el mal perquè no en té coneixement; el Brian del film de Monty Python; els dibuixos animats Bob Esponja i Arale; el Quixot de Cervantes; l’extraterrestre E.T.; Forrest Gump; l’artista Marcel Duchamp; el filòsof Friedrich Nietzsche; el poeta Hölderlin o, com creia dir-se en la follia, Scardanelli; la figura satírica musulmana de Nasreddin; o, fins i tot, el mai reconegut monarca de la Bisbal d’Empordà, Albert Solà. Aquest vol ser un repertori «heterodox» que no capturi arquetips.

A més a més de tots aquests idiotes, el Bòlit aporta obra de Chantal Maillard i Javier Peñafiel. La poetessa posa veu a fragments d’Hilos (2007) i Cual menguando (2018), llibres que dansen entre la poesia, la prosa i el teatre. La figura de Cual, seguidora de la tradició de Samuel Beckett, s’amplia amb la breu Cual. La película, on Maillard fa de protagonista sota la direcció de Gerardo Ballesteros. «CUAL se tapa los oídos/ con las manos y escapa./ Piernas de payaso,/ engranaje de piel.», diuen alguns versos. 

Al seu torn, Peñafiel presenta unes cartes entre Egolactante, creat el 1999 per exposar «les maniacodependències i contradiccions del subjecte contemporani», i Idio te, «un nouvingut engendrat a propòsit per a l’ocasió».

Pensar la idiotesa

La mostra també recull les reflexions d’Ester Jordana, que parteix de Michel Foucault; Esperanza López Parada, que recorre a Piglia, Hölderlin o Beckett per anar a parar al llenguatge; i Carlos Losilla, que busca la idiotesa del cinema i els seus personatges. 

De la idiotesa, de fet, la cultura se n’ha encarregat en totes les èpoques. L’exposició recull idees dels cínics pensadors grecs, «veritablement al marge de la societat», dels Diàlegs de l’idiota de Nicolau de Cusa, del poema que William Wordsworth dedicà a The Idiot Boy o de Dostoievski i el seu príncep idiota.

Aquest estil filosòfic marca de la casa del Bòlit exposa com la «simplicitat de l’idiota espanta» i per això se’l titlla de «disfuncional». «Aquella capacitat d’una vida sobirana i juganera ha estat arrestada», s’assegura, i «s’ha identificat amb l’art perquè l’absurd adquireixi un valor i així torni a l’esfera de la dignitat».