Gilberto Santa Rosa mostra la recepta de la felicitat a Sant Feliu

Potser sí que la felicitat està en les coses petites. Això diuen, però tot depèn del que considerem que són coses petites. Del que no hi ha dubte és que Gilberto Santa Rosa va mostrar clarament ahir a la nit per encetar el Festival de la Porta Ferrada que ell sí que ha descobert la recepta de la felicitat. Però no hi ha va haver res petit en la seva actuació, que va ser gegant en ritme, qualitat musical i participació del públic. Per definir-ho millor, i seguint amb el tema de les mides, el salser «la va liar grossa».

Porta Ferrada es posa en marxa amb salsa i 27.500 entrades venudes

L’anomenat Cavaller de la Salsa va comprimir molt bé la seva carrera plena d’èxits en poc menys de dues hores d’actuació a l’Espai Port de Sant Feliu de Guíxols. El concert va començar amb un vídeo en una pantalla gegant per convidar a visitar Puerto Rico, país natal de l’artista. Tres minuts d’imatges de l’illa i la seva vida nocturna van ser suficients per deixar clar que si el bressol de la felicitat no està en aquest país caribeny, poc li falta. Segons després, un cop la solvent banda que acompanyava el salser va començar a escalfar els assistents, Santa Rosa va descarregar dos dels seus grans èxits per convertir l’Espai Port en una gegant pista de ball. Va començar amb La agarro bajando i va continuar amb Un montón de estrellas, la seva extraordinària versió de la cançó del cubà Polo Montáñez. 

Als seus 61 anys, el Cavaller de la Salsa va mostrar un gran control dels temps durant tota l’actuació, animant-se a ballar amb els membres de la seva orquestra i oferint en cada moment el que s’esperava d’ell. Conscient que el públic estava escalfat, va continuar amb Cartas sobre la mesa i la seva particular versió de Derroche, el tema del compositor dominicà Manuel Jiménez que va popularitzar Ana Belén, que va donar pas a una part més pausada del concert, en la qual se’l va veure especialment còmode amb una veu que no ha perdut cap dels seus registres, igual de preparada per a la balada que per a la salsa o el boogaloo de la cançó Vamos a ver. 

Després de dos èxits més com Conciencia i Yo no te pido, Santa Rosa va saludar el públic per agrair-li la seva presència i recordar-li que era la seva primera vegada a Sant Feliu. Paral·lelament, va convidar tots els assistents a visitar Puerto Rico i va demanar que un cop hi arribin «preguntin per mi», com a pas previ a dedicar-li al seu país la cançó Isla del Encanto. 

El públic, realment heterogeni i de molts països diferents, va estar en tot moment molt participatiu, gaudint tant de la riquesa vocal del salser com de la destresa d’una banda, formada per una quinzena de persones, que es va mostrar molt ben greixada. D’aquesta manera van anar arribant èxits com Almas gemelas, Sombra loca, Déjate querer o Suma y resta, però, com sol succeir en els bons concerts, el Cavaller de la Salsa es reservava el millor per al final, en el qual la connexió entre el públic i l’artista porto-riqueny va ser més ferma que mai gràcies als himnes Conteo Regresivo, Lo grande que es perdonar, Perdóname, Que alguien me diga i Qué manera de quererte. A la sortida, els somriures dels assistents demostraven que la recepta del «doctor» Santa Rosa havia estat molt efectiva.