Yoel Bárcenas: «El Girona és una lliçó de vida»

«El Girona és una lliçó de vida, una història bonica per explicar», reivindica el panameny Yoel Bárcenas (1993), jugador del Girona el curs 2020-2021 actualment al Maztlán mexicà, des de Sabadell. Avui la Nova Creu Alta acull l’amistós entre el seu país i la selecció catalana, amb Èric Garcia i Jastin Garcia com a representants blanc-i-vermells, a més a més dels gironins Jordán, Gumbau i Sergi Cardona. Afirma que hauria preferit que el duel es jugués a Montilivi, seu dels tres últims compromisos de Catalunya: davant Tunísia (2016, 3-3), Veneçuela (2019, 2-1) i Jamaica (2022, 6-0). «Hagués estat molt maco», sospira. Li hagués agradat tornar pel «sentiment» que té pel Girona i sobretot per felicitar amics i coneguts. Del seu any queden Couto, Valery, Juan Carlos, Juanpe i Stuani. Amb Couto, amic, han parlat sovint. Diu: «Ha estat un dels millors laterals drets, sinó el millor. Ha fet un any de bojos».

Argumenta que la temporada del Girona ha estat «espectacular « i «màgica». «Una bogeria» i «una meravella». Assenyala el convenciment i la regularitat de l’equip i a la vegada l’ambició del club. «Continuarà creixent», accentua l’atacant panameny. Subratlla que fins a la derrota al Santiago Bernabéu del 10 de febrer, per 4-0, «no era descabellat pensar que el Girona podia ser campió» i admet que se sent «molt feliç per tothom i pels moments en què l’ascens s’escapava a l’última jugada o per algun accident». Ha vist molts partits del Girona aquest curs, sempre que pot. Com els dos partits contra el Madrid i els dos partits contra el Barça. Reclama el premi Puskas pel gol de volea de Portu.

De vegades parla del Girona amb els seus companys de selecció. Ell explica que és «un equip protagonista i que sempre hem jugat així», en primera persona, «i amb en Míchel encara s’ha alimentat més aquesta voluntat de tenir la pilota i de dominar el joc». Ells, fent broma, li diuen que el Girona va començar a guanyar quan va marxar. «Jo ric i dic que són coses que passen en el futbol», diu abans d’afirmar que se sent «orgullós» d’haver format part del Girona. Somriu: «Ja puc dir que vaig jugar en un equip que ha jugat la Champions. És gratificant». També admet que li agradaria haver pogut viure aquesta gesta en directe. Seguir vivint a Montilivi.

Hi va aterrar l’estiu del 2020, després de dues temporades per sobre del notable a Oviedo. Va demanar al seu representant que trobés un equip que lluités per les posicions de dalt i per l’ascens i quan va sortir l’interès blanc-i-vermell ja no va tenir cap dubte: «Quan vaig arribar hi havia set d’aconseguir l’ascens que s’havia perdut en la final contra l’Elx i ganes de venjar-se del futbol, de redimir-se». El record de l’expulsió de Cristhian Stuani i del gol de Pere Milla eren molt vius i hi havia una sensació «amarga», però l’equip es va anar sobreposant. No ha oblidat el gol des de la frontal al camp de l’Espanyol, al novembre, el primer. Va ser l’1-1 i Samu Sáiz va marcar l’1-2 de penal just després.

Va jugar 43 partits, 36 de Lliga, quatre de Copa i tres del playoff, i va fer quatre gols més «moltes assistències». «Va ser la meva millor temporada. Influïa molt en el joc i era a tot arreu. Vaig créixer molt», explica. Vivia a Fornells i li encantava passejar pel centre de Girona. Té una espina clavada: era pandèmia i les limitacions li van impedir conèixer a fons el territori. Recorda el punt d’inflexió que va suposar el triomf del 19 de març a Las Palmas, amb gols de Sylla i Couto per remuntar i evitar una derrota que segurament hagués provocat el comiat de Francisco Rodríguez. L’equip va guanyar deu dels últims tretze partits, amb una ratxa de set victòries seguides.

Va ser una temporada d’alts i baixos, però l’equip va entrar al playoff. El va començar amb una exhibició contra l’Almeria, en el primer partit de Montilivi amb públic després de l’inici de la pandèmia. Al minut 2 Bárcenas va rematar de cap una falta servida per Gerard Gumbau per fer l’1-0 i al minut 5 va combinar amb Sylla perquè assistís Couto per fer el 2-0. I a la segona part va habilitar de taló a Sylla perquè celebrés el 3-0 definitiu. «És un dels meus millors partits, sinó el millor. Per productivitat és el millor, segur», diu. «Va ser un partidarro de tot l’equip. Vam passar per sobre de l’Almeria», assegura. La tornada va deixar un 0-0. La final seria contra el Rayo.

Isi Palazón va marcar al minut 6 de l’anada, sense Bárcenas, requerit per Panamà, però el Girona va capgirar el marcador per mitjà de Franquesa i Sylla. L’àrbitre va anul·lar un gol de Gumbau per unes mans de Bustos després de revisar la jugada al VAR. Però la pilota li havia tocat l’esquena. «Era gol. Per mi era gol al 100%. Encara tinc la imatge al cap. Ens va marcar molt perquè va deixar l’eliminatòria oberta. No era el mateix un 1-2 o un 1-3», destaca Bárcenas. Sí que va poder jugar la tornada.

La reviu amb dolor i tristesa. Álvaro García va empatar la final al minut 7. «I allà comencen els dubtes i les inseguretats i apareixen els fantasmes de l’any anterior, fins i tot en els que érem nous. L’equip ho arrossegava. I després ens va caure l’altre gol, al temps afegit de la primera part: un gol psicològic», diu. Va ser obra de Trejo. Velázquez va deixar el Rayo amb un home menys abans de l’hora de joc. Però el Girona, frustrat, no va saber marcar. Ni generar gaire perill. «No vam jugar com ho havíem de fer i com ho havíem fet durant tota la temporada. Vam deixar de fer coses i vam jugar amb més ganes i cor que amb cap», lamenta.

Recorda sentir «molta tristesa» amb el xiulet final, amb la família a la grada. No va plorar perquè l’equip s’havia buidat i havia fet tot el possible, però li va costar molt dormir. «Et quedes pensant en què hagués passat si haguessis fet tal cosa o si no haguessis fet tal cosa». Va plorar el dia després, durant el comiat. Va plorar gairebé tothom, començant pel cos tècnic de Francisco. Explica que el seu somni sempre ha estat arribar a Primera i que de nen, a Panamà, pintaven un terreny de joc al carrer de davant de casa seva i deien que era el Bernabéu i que aquell dia, 20 de juny del 2021, es va sentir més a prop de mai de fer realitat el seu somni. A un pas.

«Ara ho veig una mica més lluny perquè soc fora, però no em rendeixo. Sé que pot passar perquè el futbol dona moltes voltes i continua sent el meu somni. No ha canviat i serà així fins que em retiri. Ho intentaré fins el final. Pot ser que se m’hagi escapat ara, però igual que el Girona va caure i es va aixecar jo també ho intentaré i jo també puc aixecar-me», diu. També admet que aquell partit va canviar el seu camí: creu que si el Girona hagués pujat segurament hagués continuat a Montilivi, ja fos de nou cedit o ja en propietat. Ell volia seguir, però no hi va interés per part del club i va acabar al Leganés. Aquesta és el seu segon any al Mazatlán mexicà. Només va ser un any a Girona, però emfatitza que aquell any serà per sempre. Guarda «records molt bonics» i molts partits, gravats. De tant en tant se’n mira algun i somriu.