La «meravellosa anomalia» de la celebració de la Setmana Santa

Míriam Díez té clar que si l’elecció fos pel nombre de vegades que s’ha assistit a la processó del Sant Enterrament de Girona, ella no hauria estat la pregonera. Periodista i especialista en teologia , la vicedegana de la Universitat Blanquerna- Ramon Llull ha passat molts Divendres Sant fora de la seva ciutat. «He estat lluny, però també he portat Girona lluny i sempre l’he tingut ben present a través de les fotos que m’enviàveu molts de vosaltres de la nostra processó», va apuntar Díez que, amb poques paraules, en va tenir prou per deixar clar que qui l’havia escollit sabia bé el que feia. La reconeguda experiència de Míriam Díez en el periodisme religiós es va transformar en un pregó que va sobrevolar la «la meravellosa anomalia» de celebrar la Setmana Santa en uns moments en què «la religió ja no està al centre». Un pregó que va recordar els Manaies, on es va parlar de la processó i en el que, sobretot, es va parlar bastant de fraternitat i molt de silenci. «Del bo i el dolent, com el colesterol».

Díez va citar George Bernard Shaw - «podria estar dos dies reflexionant sobre el silenci -» per parlar de les virtuts del silenci de la processó del Divendres Sant, «que és més una expressió d’emoció continguda que no pas de folklore expansiu» o dels silencis d’una ciutat com Girona «on es pot socialitzar, però també es pot trobar calma a l’amagat Jardí de l’Àngel, a la Muralla o la Devesa». A l’altre costat, el silenci dolent o, en paraules de Díez, el «silenci covard» dels que callen davant els abusos. «I parlo, és clar, d’abusos a l’església, però també en escoles de música, en gimnasos o en cases; de tots els silencis dels que miren cap a un altre costat o no ajuden al que està patint».

La Setmana Santa és silenci, tanmateix, també fraternitat. «Un concepte republicà, com la llibertat o l’igualat; tot i que sembla que no ha estat mai igual de considerat», va argumentar Díez per a qui la fraternitat és «clau en la Setmana Santa, sense la fraternitat els passos no sortirien a la processó».

Vestes, passos, confraries i, també, l’aparició dels Manaies en un Divendres Sant de celebració que, en una altra cita de Miriam Díez, també pot fer pensar en «les passions de l’ànima» de Spinoza amb la idea de tenir present «el patiment i el mal dels altres». Una processó que és tradició, sempre igual amb els mateixos passos en un recorregut que a Díez, i a molts gironins, retorna a la seva ciutat amb els seus Manaies i el final «a les millors escales del món». Un Divendres Sant de tradició, de silenci i d’emoció continguda, però encara que no canviï mai és igual. Una Setmana Santa de Girona sense bisbe, ahir el conciliar Mossèn Joan Baburés va ocupar el seu lloc acompanyant Díez en el pregó, però amb els gironins sortint al carrer. Tots els gironins. «És molt bo que aquest pregó no s’hagi fet en una parròquia, sinó en un lloc de tots (Casa de Cultura)», va dir Díez afegint, això sí, un «llarga vida a totes les parròquies gironines i d’arreu».