Un procés de mai acabar

Anar dividint els estats de la UE porta a un carreró sense sortida. Per un costat no és possible dividir respectant unes suposades «identitats» (perquè aquestes fa temps es van perdre si algun cop van existir), això comporta discussions sense fi i moltes de les guerres que hem tingut a Europa. Fa poc, Putin encara justificava la invasió d’Ucraïna perquè Rússia havia de defensar els russos del Donbàs. Aquí mateix he explicat com a l’entrada d’una escola a Hongria hi havia un mapa del temps de l’imperi que volia ser un mapa del que havia d’anhelar tot bon hongarès, un mapa que incloïa, per exemple, la Transsilvània (avui romanesa); era l’escola on havien estudiat molts de les elits de votants d’Orbán que avui defensa Putin. Per l’altre si tots els pobles europeus, els bretons, els de Còrsega, els sicilians, etc. pretenguessin formar nous estats europeus seria la fi de la unió europea. Si ara ja té problemes de governabilitat, llavors seria un caos impossible de governar. Si volem preservar Europa hem d’evitar les derives nacionalistes i reafirmar la idea de pertinença a Europa.

El nacionalisme sempre té a mà tres recursos perversos.

El primer és la mentida fruit habitualment de la deformació històrica o de les creences sense fonament. La deformació històrica és el recurs més usual del nacionalisme. Recordem el seminari organitzat pels independentistes per commemorar l’aniversari del 1714 que van titular «Espanya contra Catalunya». Dissabte passat en Jordi Xargayó desmuntava una d’aquestes deformacions històriques, en aquest cas en motiu de la declaració del President Aragonés dient que el govern socialista havia de demanar perdó als catalans per l’assassinat de Companys. Un magnífic article en què Xargayó recordava que va ser el feixisme (no els espanyols) qui va condemnar i matar Companys i que molts catalans van donar suport al règim franquista i van participar en la farsa del seu judici. Podríem posar molts més exemples però crec que aquests són suficients. Les creences, les veritats sense base real, són les altres grans mentides. Dir que si fóssim independents tot seria meravellós o dir que les coses quan són gestionades pel govern català funcionen millor, són alguns exemples de les mentides basades en creences. Desmentir-ho és fàcil perquè tenim milers d’exemples, ara mateix tenim que el grau d’abandonament escolar a Catalunya és dels més grans d’Espanya o que el nivell de llengua dels nostres alumnes ha disminuït tant en català com en castellà, dos exemples importants perquè els joves són el futur.

El segon és l’enemic exterior. El nacionalisme sempre parteix de que nosaltres ho faríem millor i sempre busca algun responsable de que no sigui així. Aquí és el que anomenen l’estat espanyol, si aquest maleït estat no ens manés (mirin el pressupost i les competències de la generalitat i veuran quantes coses podrien fer) tot seria perfecte. En Rosell, que coneix bé els que prediquen aquestes idees, ja va dir que ell votaria perquè fóssim independents (les creences altre cop) però que, cas de guanyar, l’endemà mateix se n’aniria a viure a un altre lloc (?). La base dels governs Pujol i dels actuals és la queixa permanent que permet dir que el govern de la Generalitat no és responsable de res, es tracta de passar la culpa als altres. I això porta a la reivindicació permanent, a una cadena de reclamacions sense fi, un mai acabar sense assumir cap responsabilitat. Ara en les negociacions per intentar formar govern l’independentisme no ofereix res, només reclama, tenen completament interioritzat que ells ho fan tot bé. Si arribéssim a ser, com reclamen, «un nou estat d’Europa» qui seria responsable del que ens passés, també dirien que Europa no ens deixa fer tal o qual cosa? Europa cada cop decideix més coses dels seus membres, passaria a ser Europa l’opressor? Per exemple ara amb la guerra d’Ucraïna, hauríem de dedicar un 2% del pressupost a defensa, hauríem de tenir exèrcit i participar a l’OTAN.

El tercer és que ells i sols ells representen Catalunya. Em diuen que la intervenció més aplaudida a l’acte de Sumar a l’Ateneu va ser la de Rosa Lluch quan va dir que demanaria un xic més d’empatia pels catalans no independentistes. Això és el que ha vingut reclamant Cercas i tants altres, en Pujol ja ens deia que hi havia bons (els que li donaven suport) i mals catalans. Potser haurem de reivindicar de nou «els altres catalans» en versió moderna. Una mentida més que cal desmuntar cada dia. Quan a la tardor del 2017 els independentistes envaïen els carrers i es mostraven arrogants, recordo que quan m’abordaven, els deia que estimava massa Catalunya per fer certes coses que condueixen al desastre i em miraven com si fos un extraterrestre. L’envit independentista vol fer invisibles els catalans que no creiem en la quimera independentista. El problema català, com l’anomenen, és un problema fonamentalment entre catalans que, encara que no ho admetin, tenim els mateixos drets.

Potser com deia en un altre article, seria més productiu tractar de modificar les regles de joc per participar en les decisions que ens afecten tant a Espanya com a Europa i això es diu federalisme, una idea que poc a poc crec que es va obrint pas.

Estem en un moment molt complicat. Per un costat la guerra d’Ucraïna i la situació explosiva de l’orient mitjà i les seves repercussions de tot tipus demana un govern efectiu. Per l’altre uns independentistes barallats no pensen facilitar un pacte de legislatura absolutament necessari per afrontar els problemes que ens venen a sobre. I repetir eleccions, a part de continuar amb un govern en funcions més temps, sembla un xic inútil, no hi ha indicis de que el resultat pugui canviar gaire, només pot anar a pitjor si el PP i Vox tenen majoria cosa que portaria a tenir Vox al govern.

Subscriu-te per seguir llegint