La gran pregunta de la política catalana

Hi ha en l’aire la sensació que Puigdemont guanyarà Esquerra i que fins i tot podria guanyar les eleccions. Jo no crec que els independentistes siguin tan poca cosa de deixar-se enganyar, encara, amb trucs tan barats, i més aviat em sembla que el fugit perd un llençol a cada bugada i que si encara sembla un ídol és perquè els seus irreductibles ho són d’una manera molt sentida, però cada vegada són menys, com ha anat quedant clar en les successives eleccions des de 2017. El dia de la seva representació a Elna semblava una broma d’ell mateix, una d’aquestes persones que Jaume Giró saluda als seus vídeos quan fa veure que de casualitat se’ls troba pel carrer. Va ser una exhibició de buidor, de res a dir, de res a fer, de truc sobre el truc sabent tots que el truc és mentida i que el mag, a més a més, no el sap escenificar decentment.

Jo no crec que Puigdemont guanyi les eleccions ni crec que sigui capaç de superar Esquerra. No ho va aconseguir el 2021 i ara tampoc crec que s’atreveixi a tornar, que potser seria l’únic cop d’efecte que li podria donar més vots dels pocs que probablement tindrà. La pregunta clau de la política catalana és si Puigdemont ha deixat de ser el covard que ha estat sempre i jo crec que la resposta correcta és que no. Puigdemont continua tenint por i aquesta és la seva principal característica. Puigdemont continua preferint el seu benestar personal a qualsevol altra circumstància i aquesta és la característica de la seva trajectòria política. Jo també tinc por i també prefereixo el meu benestar i per tant no dono cap lliçó en aquest sentit, però un que creu que pot fer la independència de Catalunya ha de tenir una altra escala de prioritats.

Si el 2017 va declarar la independència no va ser perquè la tingués preparada, ni tan sols perquè cregués que era possible dur-la a terme, sinó per evitar que Esquerra guanyés les eleccions que ell mateix anava a convocar. Si no ha tornat a Espanya durant tot aquest temps no és perquè cregui que a Europa hi fa una feina determinada sinó perquè té més por d’anar a la presó de ganes que la independència de Catalunya es resolgui algun dia d’una manera satisfactòria. He de dir també que no crec que en absolut que el seu retorn porti a cap independència però és veritat que davant del risc, ell ha preferit sempre la seva seguretat, i davant de pagar el preu ha preferit no pagar-lo i que ho fessin uns altres en el seu lloc mentre ell s’assegurava la seva petita glòria i per cert també els seus diners i els de la seva família.

Per entendre el ridícul que fas votant Puigdemont cal que t’imaginis que votes Graupera. És el mateix però sense l’envelat. És la mateixa farsa, és la mateixa comèdia. Puigdemont no tornarà ni durant la campanya ni tan sols si per alguna casualitat guanya les eleccions o té alguna probabilitat de ser investit president. Aquesta possibilitat ja va existir i ell va preferir renunciar-hi per què li va pesar la por de ser detingut. A mi també em podria la por de ser detingut però jo no em presento a president de la Generalitat ni molt menys em faig el soldat de cap batalla contra un Estat tan important com Espanya.

Si Esquerra queda segona és molt probable que demani la presidència de la Generalitat al PSOE, a canvi del seu suport parlamentari a Madrid. Tal com Pedro Sánchez ha donat Navarra a Bildu i li donarà el País Basc al PNB, siguin quins siguin els resultats de les properes eleccions, Esquerra voldrà defensar la presidència de la Generalitat com l’eix vertebrador de la seva acció política i Pedro Sánchez no tindrà més remei que cedir davant d’una pretensió que d’altra banda és pròpia d’un partit nacionalista o independentista. El que queda per veure és si Salvador Illa es conforma amb aquesta decisió i accepta servir els interessos del president del Govern i renuncia a ser president. Montilla va desobeir Zapatero, i amb l’ajut de José Zaragoza, va ser president de manera gairebé immediata després de les eleccions del 2006.

Per assegurar-se la presidència, Salvador Illa hauria de guanyar les eleccions i que els independentistes no tinguessin majoria absoluta. En aquestes condicions podria forçar la repetició electoral si ni Esquerra ni Junts no volguessin fer-lo president amb els seus vots. Si hi ha majoria independentista, el partit que hagi quedat primer d’aquesta facció exigirà a Pedro Sánchez la presidència a canvi de la governabilitat d’Espanya, i el líder del PSC haurà de plantejar pràcticament una escisió si vol contradir una decisió de conseqüències tan extraordinàries.

Pedro Sánchez també haurà de reflexionar sobre el sentit que vol donar-li a aquesta legislatura. La seva inesperada supervivència després de les eleccions anticipades del passat mes de juliol fou d’una èpica remarcable però que no dóna per aprovar pressupostos ni per dotar d’horitzó polític els propers quatre anys. Amb l’aval de la pacificació de la perifèria, per dir-ho d’alguna manera, podria convocar eleccions a final d’any per demanar més suports i no haver de dependre de tants partits per governar. No és una idea que no estigui valorant.

Subscriu-te per seguir llegint