Aprenent dels mestres columnistes

M’assabento gràcies a un article de l’amic Andreu Claret a El Periódico, que el que pretenia Sánchez amb l’amnistia era «pacificar» Catalunya. Va afegir fins i tot el col·lega que, per a Pedro Sánchez, «amnistiar rima amb pacificar», cosa que em fa suposar que al president del govern li escriu els poemes el mateix alumne de primària que li escriu les seves famoses cartes a la ciutadania, tan infantils aquestes com les rimes en infinitiu verbal. Com diria Salvador Dalí: Claret és columnista, jo també; Claret publica a El Periódico, jo també; Claret escriu de política, jo també; Claret s’empassa tot el que li diguin, jo tampoc. No sé si Andreu Claret és del PSOE, el que és segur és que s’ha convertit en la veu del militant socialista, si no ho és, ja triga Pedro Sánchez a enviar-li un carnet honorífic, tanta és l’obstinació que posa a justificar qualsevol cacicada que sorgeixi de la Moncloa. Val a dir en la seva defensa que no és l’únic, que entre la militància socialista hi ha tan poca autocrítica -potser és pànic a criticar al líder- com entre el llacisme, deu ser per això que a poc a poc uns i altres es van acostant, gairebé estimant. No són militants, són feligresos.

A mi, això de pacificar Catalunya -o algun dels seus sinònims, com el de «resoldre el conflicte català»- em va enxampar a contrapeu. Ho vaig sentir per primera vegada a la televisió un dia en arribar a casa: pacificar! Em va estranyar no haver vist durant la meva tornada a la llar barricades, tanquetes, execucions sumàries, violacions en massa, cadàvers a les cunetes i poliesportius reconvertits en camps de concentració. Ho vaig atribuir al fet que solc caminar despistat pel carrer, i per això no vaig presenciar el clima de guerra que sens dubte està assotant Catalunya. Si Pedro Sánchez diu que cal pacificar Catalunya, serà veritat, vaig pensar, ell disposa d’informants molt més fiables que jo, un simple ciutadà. Cal fiar-se sempre dels qui ostenten el poder, perquè mai s’equivoquen i sempre vetllen per nosaltres, pobres mortals. Ja una vegada em va passar el mateix amb el temps: en la informació meteorològica van assegurar que estava plovent a la meva ciutat, tot i que vaig mirar per la finestra i feia un sol esplèndid. Naturalment, vaig donar per fet que el que s’equivocava era jo, que per a saber quin temps fa, utilitzo un sistema tan primitiu com mirar per la finestra. Són molt més fiables els meteoròlegs, que han estudiat i disposen de satèl·lits, telescopis, mapes d’isòbares i qui sap quantes modernitats més. Així que vaig sortir al carrer amb impermeable, paraigua i botes d’aigua. Tothom anava de màniga curta i em miraven estranyats, però jo vaig continuar fent cas de l’home del temps, que afirmava que plovia. El mateix ocorre amb en Pedro Sánchez quan ens adverteix que cal pacificar Catalunya. Nosaltres, miserables ignorants, no sabem que hi ha guerra als carrers, que sortir de casa per a anar al súper és jugar-se la vida, potser fins i tot l’honra, si l’enemic porta temps sense tastar cos. Succeeix que només Pedro Sánchez està al cas, és l’únic que coneix la realitat, per això procura pacificar Catalunya concedint als llacistes qualsevol insensatesa que reclamin. Si per això ha d’incomplir les promeses que va realitzar temps enrere, les incompleix, millor quedar com a mentider que permetre que la guerra continuï assotant els nostres carrers.

Jo mateix, fins i tot a risc de rebre mirades iròniques com el dia que vaig sortir amb anorac, fins que Sánchez no consideri que Catalunya està totalment pacificada, cada vegada que surti al carrer ho faré proveït de casc, armilla antibales i les botes de la mili, que encara les guardo. Si Sánchez assegura que l’amnistia serveix per a pacificar Catalunya, perquè així ho demostra una rima infantil i no perquè necessiti set miserables vots per a continuar manant, jo m’ho crec, només faltaria. Amb més raó encara si el meu amic Claret s’ho empassa, perquè en Claret és un paio que es pren la política seriosament. I jo tampoc.

Subscriu-te per seguir llegint