No deixar ningú enrere

Fa pocs dies es va presentar l’informe «Insocat 17: Cronificació de la pobresa i creixement de la precarietat», que analitza retrospectivament els deu últims anys l’evolució de la pobresa i l’exclusió social a Catalunya. Les dades de l’informe ens diuen que la situació d’una part dels catalans ha empitjorat. Per no dir que s’ha condemnat a la precarietat de per vida a aquestes persones, si es mantenen les mateixes condicions laborals i el cost de la vida els propers anys. I això serà l’herència que algunes famílies deixaran als seus fills.

Darrera aquest informe encarregat per ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), federació que aglutina a més de 100 entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, hi ha els professors Quim Brugué i Xavier Casademont de la Universitat de Girona. Hi fan un balanç per subratllar allò que ha definit la situació social a la Catalunya a la darrera dècada. I les conclusions no són gens esperançadores si les polítiques socials que es fan des de la Generalitat –i de retruc en el món local– no fan més prevenció i no tanta reacció i contenció.

Revisant l’informe te n’adones que, malgrat la inversió de la Generalitat, com a societat, hem fracassat pel fet de no millorar la situació de les famílies en risc d’exclusió social. La voluntat era no deixar ningú enrere, sí, però la màquina del tren no para, segueix i no espera,

La taxa d’atur el 2008, d’abans de la bombolla immobiliària, era del 8,9%. El 2023, del 9,1%. Tot i que el 2013 vam arribar al 23,1%, han calgut 10 anys per retornar a nivells de fa 15 anys. Posem-hi zoom. No a tothom li afecta de la mateixa manera. Els primers anys de la crisi van ser els homes qui, expulsats sobretot de la construcció, van patir més les conseqüències. Però les dones i els joves són els que quan aconsegueixen feina és de menor qualitat.

Si bé és cert que els analistes econòmics ens diuen que el creixement econòmic és positiu, aquest no es veu reflectit en les millores a nivell social. El cost de la vida ha anat pujant sense aturador. Aquesta punyent realitat està afectant el poder adquisitiu i l’estabilitat econòmica de les famílies, però també està minant el seu benestar i la salut física i emocional. Hi ha un enquistament i una cronificació de la pobresa que afecta el 25% de la població. Això ens hauria de fer actuar amb rapidesa per tal que no es consolidin les desigualtats.

No són problemes conjunturals ni desapareixeran per art de màgia. Ja hem vist que les polítiques socials d’aquests últims anys no serveixen per canviar la realitat. I el sistema econòmic genera desigualtat. Estem davant unes causes estructurals. I cal actuar des de l’arrel del problema si es vol transformar la realitat i no es vol deixar ningú enrere.

Necessitem un Estat del Benestar que realment respongui a les necessitats de país, amb un pressupost suficient per atendre les necessitats socials. I un sistema econòmic que tingui realment en compte tothom. Necessitem polítiques més socials, més innovadores, més pensades des de la prevenció, que posin a la persona en el centre i que es treballi amb el co-lideratge del tercer sector social. Implementar una Renda Bàsica Universal, podria ser un primer pas per iniciar el canvi social que necessita Catalunya.

Subscriu-te per seguir llegint