La França cartesiana, la de la raó

«França és un país al qual li agrada canviar de govern i que sempre sigui el mateix», Honoré de Balzac (1779-1850).

Aquesta frase solemne de Balzac ha tingut moltes paràfrasis, com la paradoxa de Lampedusa a la novel·la El Gattopardo: «La revolució està en marxa, que tot canviï per tal que tot continuï igual», un manlleu, un decorós plagi d’una locució xocant d’Alphonse Karr, que va esdevenir molt popular en el segle XIX a França: «Com més canvia, més és el mateix».

M’he estès en l’explicació perquè la dita de Balzac és aplicable actualment a molts estats; hi ha moments històrics, per exemple, que poca és la diferència entre Republicans i Demòcrates als Estats Units i a voltes s’atribueix a un president republicà una mesura molt progressista pròpia dels demòcrates o a l’inrevés. Abraham Lincoln, del partit republicà, el 1865 va ser qui més va lluitar per l’abolició de l’esclavitud. França fins al 1849 no la va abolir malgrat que la Revolució Francesa al 1794 l’havia prohibit, però en Napoleó al 1802, sota la pressió dels aristòcrates francesos de les Antilles, la va restablir. Tanmateix, el Regne Unit no impedirà convertir les persones en esclaus fins al 1834.

Abans de la segona volta electoral francesa, el periodista Xavier Graset en el programa de nit del canal 3/24 va convidar a uns tertulians perquè parlessin del que podia passar el diumenge i tots donaren la victòria a l’extrema dreta de Le Pen i fins plantejaren una gran tragèdia col·lectiva, que podia desencadenar en una guerra real, en una guerra civil, no dialèctica, entre l’esquerra que no podria admetre que el govern del país de la fraternitat, de la llibertat i de la igualtat estigués en mans dels feixistes dretans i els racistes.

Ningú pot entendre com les enquestes han fallat tant. Fa anys que aquest sistema de consulta popular en molts països no rutlla i tampoc m’estranya massa sabent com s’escorcolla l’opinió de la gent.

França ha votat. La primera volta de les eleccions franceses es va fer el 30 de juny i la segona el 7 de juliol per tal d’elegir els 577 diputats de l’Assemblea nacional. La por a la victòria de l’extrema dreta de Marine Le Pen de Reagrupament Nacional ha fet que el partit de Macron, un partit de centredreta, apostés enèrgicament per barrar-los el pas. Curiosament, quan tothom el donava per desballestat, ha quedat en segon lloc al davant de Jordan Bardella, el candidat a la presidència pel Reagrupament Nacional de vint-i-set anys i sense estudis.

He llegit titulars que aporten una resposta del que pot esdevenir a l’estat francès, i que he recollit de diferents diaris per oferir al lector una panoràmica política del país veí. «L’esquerra ha salvat la República», «No ha guanyat ningú». «Venen temps convulsos», «Una olla de grills que acabarà en avenç electoral», «Eleccions inútils perquè França no sap fer governs de coalició», «L’avenç de l’extrema dreta ha sigut contingut però no detingut», «L’extrema dreta no ha aconseguit majoria, però avui és més nombrosa que ahir».

És un mostrari d’opinions perquè el lector es faci una idea del que pot passar, si bé traspuava a la premsa una alegria en el primer moment perquè no havia guanyat la dreta, al cap d’uns dies s’havia transformat en un lleuger alleujament i una perplexitat pel que pugui passar.

Alguns d’aquells tertulians de la nit en el 3/24 encara creuen que la dreta no accepta bé el mal resultat, mobilitzarà les masses obreres i de nou hi haurà la presa de la Bastilla contra el despotisme esquerranós, la sublevació enutjada contra els traïdors de la pàtria francesa i el dia de glòria és arribat.

Han anat bé aquests dies per repensar com és França, la seva singularitat, la seva forma de ser original.

Al president De Gaulle li van preguntar si era difícil governar França, va respondre que sí i l’argument que va donar és il·lustratiu de la realitat: «França no és fàcil perquè cada poble fa un bon formatge, però cada poble no reconeix els dels altres, convençut que el seu és el millor del món. Però acaben abraçant la idea nacional que el millor formatge del món és el francès».

També algun comentarista polític s’ha sorprès perquè en aquests dies de la campanya electoral han vist per la televisió o llegit en els grans diaris l’assenyada intervenció d’intel·lectuals i professors en el debat públic discutint respectuosament sobre política i societat. La gran consideració per la intel·ligència i pels artistes, escriptors, cantants, actors és francesa. Una vegada un cantant espanyol es queixava perquè el públic aquí és molt exigent i obliga els músics a renovar contínuament el repertori, per contrast a França hi ha cantants que viuen tota la vida de dues o tres cançons que van compondre de joves.

És segurament l’únic país del món que presta atenció als seus filòsofs. L’estimat mossèn Fuentes, professor de grec de l’institut Vicens Vives, es va reunir amb Gabriel Ferrater a França per un treball en comú que no va reeixir. Sempre em deia que has d’anar a França per dues raons: els croissants a l’hora d’esmorzar i és un goig trobar persones: taxistes, cambrers, botiguers, que coneixen l’existència de l’home més important en el món de les lletres d’Europa: Jean-Paul Sartre.

He homenatjat en el títol a Descartes (1596-1650) perquè és el millor filòsof francès i dels primers a criticar la monarquia degenerada i la noblesa antipàtica i classista, molt abans de la Revolució Francesa.

Mentre França va fent grans aportacions intel·lectuals a la humanitat, Suïssa va contribuint, també, a la història del pensament universal fabricant rellotges de cucut. n

Subscriu-te per seguir llegint