Només faltava un gol fantasma

Sovint s’identifica el Barça amb el país perquè se’l considera més que un club i que, amb permís dels altres equips, s’erigeix com el que representa més la manera de ser dels catalans. Els seus aficionats passen de tocar la lluna amb la punta dels dits a caure en la més absoluta desesperació. Viuen en la il·lusió que el món els mira fins que s’adonen que l’excel·lència que havia acompanyat el club en altre temps s’ha evaporat com per art d’encanteri i que no els respecten ni la FIFA ni la Lliga ni els àrbitres ni els seus competidors i en aquesta penosa situació sempre és útil trobar algun culpable exterior i no haver de pensar que potser no fem les coses prou bé perquè la deessa fortuna ens somrigui i el món ens miri.

La setmana passada va ser terrible per als culers. Encaraven el partit contra el Paris Saint-Germain amb avantatge i tot semblava que podrien superar els francesos i plantar-se, contra tot pronòstic, a les semifinals de la Champions. Al començament tot indicava que aniria bé però, amb l’expulsió de Ronald Araújo, les coses es van girar i el Barça que somiava amb una nit èpica es va trobar protagonitzant un drama que només es podia mitigar carregant les culpes a possibles errades arbitrals.

La culerada es llepava les ferides, tenia el cos entumit, la mirada perduda i una sensació de desànim difícil de remuntar. Però ja se sap que els catalans commemorem les derrotes i que l’endemà mateix de patir-ne una comencem novament a treballar i a il·lusionar-nos en el futur. I això és el que va passar, perquè el futur era el clàssic contra el Madrid i hi havia la possibilitat de curar totes les ferides, derrotant els campions al seu estadi i continuar somiant amb la possibilitat de guanyar la lliga, que era ja l’únic títol que quedava per adjudicar.

Però diumenge la deessa fortuna, que es va aliar en alguns moments amb l’equip que és més que un club, no va tenir prou constància i en algun instant de distracció va permetre que l’àrbitre, el VAR, la Lliga i la Federació veiessin que l’ensopegada de Lucas Vázquez amb la cama de Pau Cubarsí era un penal de llibre; que algunes faltes dels jugadors del Madrid no fossin mereixedores de targeta groga; i que, finalment, anul·lessin un possible gol del Barça perquè cap de les nombroses càmeres que cobrien el partit va poder certificar si la pilota havia entrat del tot i ja se sap, indubio pro reo i els àrbitres van fer com Ponç Pilat i se’n van rentar les mans. Molt diferent del que va passar en el partit que van disputar l’Espanyol i l’Atlético de Madrid el maig de l’any passat i que l’equip arbitral, sense veure cap imatge que demostrés que la pilota havia entrat, va donar per bo el gol d’Antoine Griezmann.

La derrota al Bernabéu va tornar la culerada a la mateixa situació de desànim que tenia després de l’eliminació de la Champions. Però aquest dilluns, tothom a treballar i a tornar-se a il·lusionar perquè Xavi Hernández, que fins ara deia que se n’anava a casa, ara diu que si accepten les seves condicions per fer un equip més competitiu, es quedarà. I, mentre n’hi ha que desconfien de la capacitat de l’entrenador per situar l’equip entre els millors del món, d’altres pensen que l’any vinent, sí; que tot serà possible i que el món ens mirarà.

Josep Lluís Núñez, en un moment d’eufòria, es va referir a Barcelona com «la ciutat que porta el nom del nostre club» i n’hi ha que no paren d’identificar el Barça amb Catalunya, per a desesperació d’altres clubs que són tan catalans o més que ell. Però la realitat és que el gen culer s’identifica amb la manera de ser de molts catalans que es pensen que el món ens mira.

El gol fantasma de Lamine Yamal pot justificar la derrota per una injustícia arbitral, però no hauria d’emmascarar els errors propis, com passa sovint en el caràcter català, i mirar de corregir-los per evitar commemorar derrotes.

Subscriu-te per seguir llegint