L’eròtica del poder

Fa just una setmana que el president del govern espanyol es va adreçar a tots els ciutadans amb una carta personal que a molts ens va semblar que destil·lava sinceritat i que era l’anunci avançat de la renúncia que presentaria al cap de cinc dies de reflexió. Dissabte la majoria dels assistents a la reunió del Comitè Federal del PSOE donaven per fet que Pedro Sánchez estava decidit a plegar. Les mirades perdudes, les llàgrimes d’alguns dirigents i els discursos dels que van intervenir no permetien pensar altra cosa que es confirmaria la renúncia.

Dilluns molta gent donava per fet que Pedro Sánchez dimitiria, perquè el seu llarg silenci, la reclusió al Palau de la Moncloa, la visita al monarca abans de comunicar la seva decisió en una compareixença davant les càmeres de TVE i l’inici del seu discurs feien pensar que la duresa i la resistència l’havien abandonat i que havia decidit llençar la tovallola.

Tot havia començat cinc dies abans quan un jutge de Madrid va admetre a tràmit una demanda contra la seva dona, Begoña Gómez, per presumpte tràfic d’influències i corrupció. La denúncia que va presentar Manos Límpias, que és una organització amb un historial ben galdós, es basa en notícies aparegudes en mitjans de comunicació, sobretot digitals, tot i que els mateixos denunciants admeten que les informacions podrien ser falses i que, si és així, serà responsabilitat dels que les han divulgat.

Dimecres al vespre, la carta del president va córrer com la pólvora. Molta gent no donava crèdit que unes diligències prèvies per una denúncia que aparentment no té cap consistència doblegués un dels polítics que ha demostrat més resistència des de la instauració de la democràcia. Semblava increïble, però tot indicava que havien vençut el polític que va ser capaç de recuperar la secretaria general del PSOE contra l’opinió de la vella guàrdia socialista, el líder que va encapçalar la moció de censura per fer caure el govern de Mariano Rajoy, l’home que ha suportat que l’anomenessin «perro sanxe», li cridessin «que te vote Txapote» i que no li perdonen que, no havent guanyat les eleccions, hagi estat capaç de ser elegit president per una majoria heterodoxa integrada pel PSOE, Sumar, Esquerra, Junts, Bildu, PNB, BNG i Coalició Canària.

Però, Pedro Sánchez ha demostrat reiteradament la seva capacitat per protagonitzar girs de guió que sorprenen, fins i tot, als seus col·laboradors. Només cal repassar l’hemeroteca per veure els canvis de discurs que ha fet al llarg de la seva carrera política. Ha pres decisions que assegurava que no prendria i ha pactat amb partits que deia que no pactaria. I quan se li ha retret i no ha tingut altres arguments per justificar-ho ha apel·lat a la vella dita de fer de la necessitat virtut.

Dilluns el president va escenificar el desenllaç de la seva reflexió tenint cura de tots els detalls per mantenir el suspens fins al darrer moment i intentant correspondre a les mostres d’afecte que tant ell com la seva dona havien rebut els darrers dies. Va procurar transmetre l’estat d’ànim que l’havia conduït a recloure’s cinc dies a la Moncloa i l’efecte que li havien produït les mostres de suport que havia rebut.

Però mentre la carta va semblar que destil·lava sinceritat, les explicacions tant en el discurs davant les càmeres com en les entrevistes posteriors han aparentat ser induïdes per l’eròtica del poder, que és el que explica que hi hagi tanta gent que es vulgui dedicar a la cosa pública sabent que tant ells com les seves famílies poden ser víctimes del linxament públic. I d’això a Catalunya en tenim molts exemples, perquè n’hi ha molts que pensen que la fi justifica els mitjans i no suporten la discrepància política.

Subscriu-te per seguir llegint