Ciutats que treuen asfalt dels carrers per viure millor

Treure asfalt a les ciutats perquè la terra respiri i augmenti el benestar dels seus habitants. Aquesta és la filosofia que inspira molts projectes que estan començant a executar-se en ciutats europees i de tot el món. El que fa uns anys hauria semblat una idea extravagant o radical s’està imposant a la realitat per una simple raó: l’escalfament global es veu amplificat per les superfícies pavimentades a les ciutats, augmentant la seva temperatura en diversos graus. Recuperar els terrenys naturals, en canvi, refresca les urbs i ajuda a reactivar la biodiversitat.

Tot va començar a la ciutat de Portland (EUA) quan el 2008 es va fundar l’entitat Depave, formada per un grup de voluntaris que es dedicaven a substituir el paviment del terra per àrees enjardinades o, almenys, de superfície natural. L’objectiu era molt simple: que l’aigua de pluja que cau sobre la ciutat sigui absorbida per la terra i així s’evitin les inundacions.

No només això. D’aquesta manera s’afavoreix que creixin plantes silvestres, es plantin més arbres i, en definitiva, es creïn més zones d’ombra i verdor, cosa que redueix l’efecte illa de calor causat pel paviment artificial.

Són moltes les ciutats on s’ha escampat l’exemple. El moviment Depave (despavimentar) ja ha completat 75 projectes en patis d’escoles, esglésies i altres espais públics únicament a Portland. Però també està arribant a les grans capitals dels EUA. Chicago va invertir, fa una mica més de deu anys, 14 milions de dòlars a crear el que anomena «el carrer més verd d’Amèrica», en alliberar de gran part d’asfalt un tram de tres quilòmetres de Blue Island Avenue i Cermak Road, als quals s’hi van instal·lar jardins, paviments permeables i altres elements que permeten absorbir l’aigua de pluja i recuperar la vegetació.

I és que al centre d’aquesta ciutat hi arriba a haver fins a sis graus centígrads més que a la seva perifèria durant l’estiu: asfalt, ciment, formigó i acer en són els responsables. Materials tots ells emprats per al suposat benestar dels seus habitants, però que ara s’hi estan tornant en contra.

Evitar inundacions o trobar un lloc per respirar a la propera onada de calor són els principals objectius, però tot arrenca de la necessitat de canviar l’actitud cap al formigó, ja que no tot són beneficis en aquest material.

Els patis de col·legis són zones perfectes per a aquestes actuacions, perquè representen una oportunitat per educar els alumnes sobre la manera de combatre l’escalfament global. Space to Grow, una altra organització de Chicago dedicada a aquestes finalitats, ha reformat 34 patis escolars en l’última dècada, substituint l’asfalt per camps esportius permeables, jardins de pluja i altres superfícies poroses.

Europa comença a despavimentar

Aquesta tendència ha arribat també a Europa. A Lovaina (Bèlgica), Baptist Vlaeminck, responsable del projecte local d’adaptació al canvi climàtic, explica que el 2023 es van retirar 6.800 metres quadrats de paviment. Tot i que encara és una superfície modesta, va permetre que 1,7 milions de litres d’aigua de pluja poguessin ser absorbits per la terra, en comptes d’acumular-se als carrers formant inundacions i greus problemes públics.

«Amb el canvi climàtic, s’incrementaran les tempestes, per la qual cosa despavimentar no és només una cosa bonica, és una necessitat», assenyala en declaracions a la BBC Giuliana Casimirri, directora executiva de Green Venture, una entitat canadenca que treballa en projectes de aquest tipus.

Després dels resultats positius de Lovaina, els responsables municipals ja preveuen estendre la retirada de paviment a gran escala.

El barri de Spaanse Kroon és el proper objectiu, i allà està previst suprimir una important superfície d’asfalt a les àrees residencials i reforçar la presència de vianants i ciclistes, reduint el pes del trànsit motoritzat.

Recuperar l’aigua de pluja

No només això, els edificis de nova construcció o que siguin reformats a partir del gener de 2024 hauran d’incorporar sistemes perquè l’aigua de pluja pugui ser reutilitzada en aquests edificis o bé es filtri a zones enjardinades, en comptes d’anar a parar la via pública i causar inundacions.

A França també està adquirint força la despavimentació. El Govern d’Emmanuel Macron ha destinat 540 milions d’euros a projectes d’ecologia urbana, que inclouen la retirada de paviment i la instal·lació de sostres verds i jardins verticals, és a dir, la plantació de zones enjardinades tant a façanes com a terrats. Tot això, amb l’objectiu també de combatre les onades de calor, cada cop més freqüents igualment en aquest país.

Un exemple: a la regió de París s’ha suprimit una superfície pavimentada d’asfalt i formigó de 45.000 metres quadrats de superfície en un antic aparcament. Després de despavimentar la zona, s’està renaturalitzant el terreny per optimitzar la capacitat d’absorbir l’aigua de pluja.

El 2021, Holanda va assistir a una competició tan inusual com esperançadora i il·lustrativa del que hauria de ser el futur: les seves dues principals ciutats, Amsterdam i Rotterdam es van enfrontar en una mena de repte o concurs per veure quina de les dues aconseguia desmantellar més rajoles i llambordes de les seves vies públiques per substituir-les per zona enjardinada o superfície natural. Els ciutadans de les dues localitats van assumir el desafiament com una qüestió d’orgull, amb els seus respectius ajuntaments al capdavant. Finalment, Rotterdam va aconseguir imposar-se per un ajustat marge davant d’Amsterdam: 47.942 llambordes retirades davant de 46.484.

Un dels regidors de l’Ajuntament de Rotterdam va afirmar que aquesta retirada de paviment «no consisteix tant en la quantitat de verd que s’hi afegeixi com en la creació de consciència pública, i involucra els ciutadans en la cura dels seus espais naturals urbans».

Un canvi de mentalitat sorgeix a les ciutats.