El Museu de l’Empordà de Figueres reivindica el potent corpus creador d’Adrià Ciurana

«Adrià Ciurana (1985-2018) és un dels millors artistes que ha parit Figueres els últims cinquanta anys». Rere aquesta afirmació rotunda de l’artista Jordi Mitjà, s’hi amaga una fonda emoció, però també una aproximació profunda i reflexiva que ha fet els últims anys, al costat del dissenyador gràfic Manel Gràvalos, entorn l’obra creada per Ciurana del 2008 al 2018. Aquest dissabte, a les dotze del migdia, el Museu de l’Empordà de Figueres reobre la sala temporal, reformada i ampliada, per acollir l’exposició resultant, una de les més esperades dels últims anys. Manllevant el títol d’un dels poemes de l’artista, M’abrigo de terra, la mostra ofereix les claus per entrar al món creatiu de Ciurana, un camí per apropar-se a les seves múltiples cares, però també, com assegura Mitjà, l’oportunitat «per fer-li justícia, de veritat, per ubicar a Adrià Ciurana en el lloc que li pertoca, perquè la seva obra és una de les més importants produïdes a Figueres i a Catalunya».

El director del Museu de l’Empordà, Eduard Bech, diu que feia temps que volien dedicar-li una exposició, conscients que «estàvem davant un gran artista, molt prolífic, incansable». Veient tota la producció d’aquests deu anys, «aquesta mirada té tot el sentit». La mostra, doncs, convida a conèixer «el procés de treball, com era el creador, la seva capacitat i potencial, i com encaixa en les pràctiques artístiques contemporànies, d’aquells anys, a nivell tant nacional com internacional». Per Bech, la mostra posa de manifest «el context d’aquesta producció, la crisi econòmica que va dur els artistes a autogestionar la seva obra davant la societat». Cal no oblidar que el seu taller era un espai on es creaven exposicions «perquè no es trobava el suport en l’administració pública». Ell «va fer de catalitzador, de punt de trobada entre artistes, crítics, escriptors...».

El cocomissari, Jordi Mitjà, té clar que «Adrià Ciurana és un cas únic d’un artista que, tan jove, hagi fet una obra tan bona i tan extensa». En aquest sentit, reconeix que, tant ell com la resta d’artistes que el tractaren, no van ser «cent per cent conscients de tot el que hi havia. En veure-ho ara, t’adones que l’Adrià es va bolcar en la seva obra en cos i ànima. Va estar deu anys treballant i construint el seu corpus d’obra».

El procés de construcció de l’exposició ha estat llarg. La pandèmia i la reforma del museu l’han anat posposant en el calendari, cosa que ha afavorit, diu Mitjà, la reflexió i profunditzar en una obra «molt complexa» perquè amb Ciurana «no et pots quedar en la primera capa, en allò que es veu plàsticament, t’has de fer preguntes». Això és el que ell i Manel Gràvalos s’han fet. I el primer que els ha colpit, confirma Mitjà, és «la impressionant quantitat d’obra que havia creat l’Adrià en deu anys, d’una maduresa molt sorprenent, d’un caràcter molt marcat i potent».