Cabosanroque trenca, amb l’ajut de la terra, el silenci de les fosses comunes

El comboi que el 23 de març de l’any 1959 va traslladar 179 cossos no idenfificats de les comarques gironines cap al Valle de los Caídos és el punt de partida del darrer treball de Cabosanroque al Bòlit, una peça que posa so, a través de la terra, al silenci de les fosses comunes. Els banyolins, juntament amb Miquel García, protagonitzen Forats per a fer un rèquiem, una exposició del Centre d’Art Contemporani de Girona centrada en els enterraments anònims de la dictadura franquista al Bòlit_LaRambla. La doble proposta, basada en casos reals, es podrà veure fins a l’octubre, formant un díptic dedicat a la memòria democràtica amb Vacances amb Franco. Els meus estius a l’Espanya franquista. 

L'art furga en el vincle entre el turisme i el franquisme

Per al projecte, batejat com a 22 forats per a un rèquiem, Cabosanroque ha partit d’un article de Joan Pla a la Revista de Girona de 2008 en què explicava que l’any 1958, davant la imminent inauguració del Valle de los Caídos pel vintè aniversari del fina de la Guerra Civil, el règim franquista va demanar als governs civils la localització de restes enterrades irregularment durant el conflicte, ja que l’èpica del relat i la mesura del mausoleu exigien molts més cossos dels que s’havien sepultat per voluntat de les famílies dels caiguts del bàndol nacional. 

El març del 1959 van sortir en camions 179 cossos provinents de 22 fosses de les comarques gironines cap a Madrid. Cabosanroque ha treballat a partir dels dinou municipis gironins on s’han trobat les fosses on els morts no han estat identificats, nou dels quals han acabat col·laborant directament amb el projecte. 

Els dos artistes, amb el suport del Bòlit, el Memorial Democràtic i la històriadora Queralt Solé, han fet una recerca per localitzar els emplaçaments exactes de les sepultures als diferents bancs de memòria, una investigació que ha fet aflorar un ball de xifres i ubicacions que evidencia la complexitat de l’empresa. 

Els creadors han ideat un oratori laic que visualitza i dona cos sonor a l’esvaïment d’aquests cossos i al silenci que els acompanya, el dels seus noms i el de la seva memòria. 

Ho fa en forma d’instal·lació audiovisual construïda a partir de dues representacions complementàries del silenci de les fosses: per una banda, un conjunt de pesos amb terra extreta dels forats excavats a terra en municipis com Celrà, Garrigoles o Sant Gregori, el pes dels quals genera una nota sobre una corda; per l’altra, els silencis dels vídeos registrats a cada forat. Amb aquestes notes i aquests silencis s’ha compost un oratori contemporani, en memòria dels 179 noms que s’han perdut. 

Una llista invisible

Miquel Garcia continua la recerca sobre les víctimes del franquisme que ha dut a terme en els darrers anys. Si a Exhumació (2021), presentava una llista amb 5.308 registres de víctimes de la repressió franquista enterrades en fosses del País Valencià, intervinguda amb pintura termosensible que només es desvetllava amb la fricció de la mà dels familiars de represaliats, ara porta a Girona Exhumació núm. 2, amb una enumeració amb més de 5.000 inhumats en fosses comunes a Catalunya. 

L’obra combina pintura, performance i vídeo per a una exhumació simbòlica, ja que els encarregats d’activar aquesta llista invisible a l’ull van ser membres de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per laLlibertat a Catalunya, en un acte al Fossar de la Pedrera de Barcelona, on es van enterrar 1.717 persones. 

Les famílies dels executats van desvetllar els noms dels seus parents fregant la pintura negra, en una acció que va rebre l’ajuda de Girona Crea i el Memorial Democràtic, a més a més de la producció del Bòlit. 

Actualment, l’artista està desenvolupant la recerca per realitzar Exhumació núm. 3 a la ciutat de Madrid.