Els efímers bons moments de la vida

El periodista i Premi Nacional de Gastronomia Pau Arenós escriu sobre «aquelles minúcies que ens fan feliços durant una estona», i no es refereix, com té acostumats els seus lectors, als plaers de la taula i els fogons, sinó, com ja avisa des del mateix títol del seu nou, i breu i personal llibre de reflexions Las pequeñas alegrías (Debate), a les que proporcionen, per exemple, posar-se el pijama abans d’hora (tot i que en realitat es refereix al plaer d’anar sense calçotets...), que li facin massatges al cuir cabellut, la migdiada de diumenge després d’un dinar postvermut o l’olor de tarongina, que el remunta a les matinades dels seus estius adolescents en ciclomotor.

Però també fer llistes, per poder anar ratllant el que ha anotat: «Faig llistes per a tot, però el plaer de fer-les és finalitzar-les», recalca. Inspirat en El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs, de Philippe Delerm, l’assaig autobiogràfic de petit format Las pequeñas alegrías té notes del mindfulness que intentava contagiar-li la seva mare de petit i que recorda «d’un viatge infernal i llarguíssim» a França amb cotxe amb els seus pares i germans. «Un dels meus molts defectes és la impaciència i les mares tenen aquella saviesa natural de viure i gaudir el moment com si fos l’últim. Jo no parava de preguntar pensant què faríem després. Tot i que la hiperplanificació és bona laboralment, és dolenta per a la meva salut mental i sí que intento ser més conscient d’un moment extraordinari, sigui un paisatge o un glop de vi excepcional, davant les coses efímeres».

"Vaig cap als 60 i tot i que no porto malament fer-me gran, sí que noto el deteriorament físic. El cos pren decisions per a les quals no li he donat permís"

Al llibre, el periodista gastronòmic aboca una mirada nostàlgica a sensacions i records d’infantesa i joventut i a pensaments sobre el pas del temps. «Vaig cap als 60 i tot i que no porto malament fer-me gran, sí que noto el deteriorament físic. El cos pren decisions per a les quals no li he donat permís. Encara ets jove, però part de les millors coses de la vida ja t’han passat i t’han deixat empremta. Es diu allò de ‘la meva pàtria és la infància i adolescència’, però no sé si ho serà també la vellesa -s’interroga. Amb 25 anys tenies una sensació d’immortalitat, no calculaves el temps que et quedava ni tenies present la mort; ara sents que el temps s’accelera perquè en tens consciència i saps que no et queda tant per viure». I afegeix: «No és veritat que als 50 estiguis a la meitat de la vida! Només seria així si tots visquéssim 100 anys!».

 Però que no s’enganyi el lector, «és un llibre alegre, amb parts una mica tristes, perquè per entendre l’alegria cal entendre la tristesa. Hem d’obligar-nos a ser més alegres». En ell, que era incondicional dels pastissets de Pantera Rosa, cuina ingredients al foc lent de la memòria. De la primera estrena al cine que recorda -La guerra de les galàxies, el 1977- al primer viatge a l’estranger -a Andorra amb el Seat 850 familiar, que es va avariar als 50 quilòmetres de sortir de la seva Vila-real natal-. Dels primers texans Levi’s, comprats a Nova York el 1981 en un viatge d’intercanvi -«amb 15 anys representaven el que no podia pagar»- al primer reproductor de casset (un Sanyo comprat a Andorra), la primera cinta (uns grans èxits de Beatles) o la primera de moltes futures camises amb estampat, una de paramecis que portava en els dies d’universitari nouvingut a Barcelona.

Subscriu-te per seguir llegint