Redescobrint Mercedes de Prat

«Des del cim de l’espadat vinc de donar el teu nom a la mar». Així comença Ofrena, un dels poemes que la catalana Mercedes de Prat (Mataró 1925-Barcelona 1997) va incloure en el llibre Un lloc entremig (1982), l’únic que va publicar en vida amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i il·lustracions de l’artista visual Víctor Ramírez. Tot i que va dedicar gran part de la seva vida a les arts i que la seva producció va abastar camps tan diferents com el cant, la pintura, la ceràmica, la crítica i la poesia, i que es va guanyar el reconeixement i l’amistat de personalitats com Capmany, Camilo José Cela o Rosario de Velasco (que va pintar un gran retrat a l’oli d’ella), la seva obra ha estat fins ara pràcticament inèdita.

UJA Editorial ha decidit treure-la a la llum i publica per primera vegada la poesia completa de Mercedes de Prat en edició bilingüe, amb traducció al castellà del Premi Nacional de Poesia, José Corredor-Matheos, i del que va ser la seva parella, Cesáreo Rodríguez-Aguilera. L’obra- a més dels poemes inclosos a Un lloc entremig- inclou peces soltes publicades en revistes literàries i dos poemaris que havien quedat preparats per a impremta, però que no van arribar mai a passar per ella. Es tracta d’Eros pelegrí i Dimonis familiars. Del primer, es van arribar a exhibir al seu moment algunes poesies eròtiques il·lustrades amb litografies d’Antonio Beneyto, Robert Llimós, Joan Josep Tharrats, Modest Cuixart, Rafael Bartolozzi i Josep Maria Subirachs.

L’edició de UJA inclou a més algunes traduccions que va fer Mercedes de Prat de Max Jacob des del francès, però també de Rainer Maria Rilke des de l’alemany, del qual va traduir el 1949 La cançó de l’amor i de la mort del corneta Cristóbal Rilke que va ser la primera que es va fer al castellà. UJA Editorial complementa aquesta edició amb un conjunt d’estudis crítics que ajuden a comprendre i contextualitzar el valor de l’obra d’una artista que ha estat oblidada molts anys, però que en el seu temps va ocupar un lloc important als espais literaris i d’avantguarda.

Mercedes de Prat va néixer a Mataró, però va passar la major part de la seva vida entre Barcelona i la Vall d’en Bas on va conèixer i es va relacionar amb alguns dels principals pintors, escriptors i intel·lectuals de l’època. Així ho explica aquest llibre que recull fotografies de Mercè de Prat (com la coneixien els seus amics) amb personatges com Salvador Dalí, Josep Pla, Joan Miró, Eugeni d’Ors o Camilo José Cela. «La Mercè de Prat és alta i plantosa, però no té res a veure amb la Ben Plantada», diu al pròleg del seu primer poemari, Maria Aurèlia Capmany, fent un joc de paraules amb el personatge creat per Eugeni d’Ors mentre Cela li dedica un dibuix que signa com «tu moro jaenero».

Al llibre es destaca l’elecció que va fer Mercedes de Prat per escriure en català, una llengua que havia heretat de la seva mare, però que no era la que es parlava a casa seva. Ella es va preocupar no només per aprendre-la a fons i perfeccionar-la sinó que la va plasmar en un conjunt de poemes que, tant per la forma com estan plantejats com per la temàtica, escapen a la que hauria de ser la seva generació i la situen en una òrbita molt més moderna. A Eros pelegrí es constata, per exemple, un erotisme desproveït de romanticisme. «Encara coberta per la teva carn / cremant els polsos i la sang», diu al poema Cant on poetitza el coit com una allau de sensacions immediates en què la dona que les experimenta, i que fa de veu, es dirigeix al seu amant per explicar-li la sensació de plaer que tot això li produeix. «Les reixes de fosca fusta, les de rosa del casal / donen resguard als ocells multicolors quan l’home s’enfonsa a la meva carn», diu en una altra titulada Papallones al ventre.

La publicació de l’obra poètica de Mercedes de Prat s’emmarca en un esforç per recuperar de l’oblit l’obra de dones artistes que han estat durant dècades invisibilitzades. Mercedes de Prat n’era conscient i no és una casualitat que ella mateixa impulsés amb altres companyes el Saló Femení d’Art Actual als anys 60’ que va permetre difondre el que feien moltes de les seves companyes de l’època.

«Em busco a mi mateixa a les paraules / després d’haver vessat lleixiu per les pestanyes», confessa en un dels poemes d’Un lloc entremig que expressen la desesperació en sentir-se òrfena de carícies, però també el seu amor per l’escriptura que l’ajuda a trobar-se i a ser ella mateixa. «Vols dir-me si la poesia és comunicació? / Jo crec fatalment que es diuen les paraules / talment com udola el vent», diu a Cogitació, un poema en què dona entendre que la poesia neix com una necessitat natural, peremptòria i inevitable de l’ésser humà. Potser aquest pessimisme respecte al destí de la poesia i de la seva pròpia veu va fer que no s’esforcés més per buscar un reconeixement públic a una obra poètica que ara podrà ser redescoberta i estudiada.

Subscriu-te per seguir llegint