«Durant anys, la salsa ha sigut un gènere masclista, un negoci d’homes»

Després de gairebé mig segle passejant la salsa per Amèrica i Europa i d’atresorar guardons com un Grammy i cinc Grammy Llatins, el cantant porto-riqueny Gilberto Santa Rosa ho té clar: «molts li han volgut posar data de caducitat, però la salsa està ben viva». El músic, conegut com el Caballero de la Salsa, assegura que, en un context en què els gèneres urbans dominen l’escena a escala internacional, «la salsa potser lo té el protagonisme que tenia, però continua fent la volta al món» i promet un xou en què l’«única estrella és la música» en el concert amb què obrirà divendres vinent el festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Icona indiscutible dels ritmes llatins, amb seguidors declarats com Marc Anthony, Santa Rosa debutarà a l’Espai Port amb una tria de grans èxits salsers com Que alguien me diga o Perdóname, que abasten un públic de diferents generacions. 

«No hi ha secret per fer això: és vocació, amor pel que es fa, feina dura, disciplina i també sort perquè la gent accepti el que fas en un moment en què rep moltes propostes constantment. Que et triïn a tu entre tantes coses és una benedicció», assegura el músic en una entrevista telefònica des de Puerto Rico.

«Jo faig música com un exercici de personalitat, sense pensar en un públic específic. Quan ets inexpert, vas amb un manual i fas les coses per agradar a no sé qui, però amb els anys vas descobrint que la manera de fer-te un lloc a la indústria és fer propostes molt personals», assegura. I afegeix: «jo soc un salser natural, però no faig música només per a salsers».

Passats els anys, no ha perdut el nervi abans de pujar a l’escenari: «pensava que això del cuquet de l’escenari era un clixé, però és cert. No és por a cantar davant de tanta gent, sinó la por a fallar, a decebre algú que ha invertit un temps i uns diners en venir-te a veure i saber que els has de correspondre amb el millor de tu mateix per fer que valgui la pena».

Recorda els seus inicis musicals, «llaurant» un gust per la música en escenaris dels Estats Units, com si fos una missió «quixotesca». «És una manera de fer que s’ha perdut, ara els músics de seguida han d’omplir grans escenaris, però jo vaig començar anant a poquet a poquet, actuant en concerts que no eren un èxit econòmic perquè el mercat tot just naixia i a vegades sent més músics que espectadors, però vam gaudir del moment i això ens ha permès tornar-hi anys més tard en unes altres condicions», defensa, convençut, a més, que no hi ha grans diferències entre els concerts a Europa o a Amèrica perquè «quan s’alineen els planetes i es crea l’energia entre la música i el públic, és igual si ets a Panamà, Amsterdam o Madrid».

Tom Jones, Robe, Gilberto Santa Rosa i Amaral seran a Porta Ferrada

Tot i que es defineix com «un músic del segle passat» que ha d’aprendre a marxes forçades «dels canvis dràstics i constants de la indústria», afirma que ha trobat l’encaix entre el seu estil i les noves formes de promoure la música. «Ara la música sembla d’un sol ús i això et fa dubtar, per això vaig decidir que jo jugaria al que sabia jugar: em puc acostar a les noves tendències i estils, però he de mantenir essència, si no, se m’endurà el corrent», subratlla.

Respecte a la mala salut de ferro de la salsa, remarca que «hi ha molt públic i una nova generació d’artistes que fan una feina important», també en el cas de les dones. «Durant anys, la salsa ha sigut un gènere masclista, un negoci d’homes on s’han anat obrint pas les dones», que han hagut de fer front a «prejudicis infundats dels qui creien que no podrien ser exitoses» i també a l’ombra allargada d’estrelles com Celia Cruz, «un ídol tan gran que genera molta pressió a les artistes que venen després».