Manolo García: "Tinc l'ànima nòmada i la pintura és el vehicle perfecte"

La Fundació Cuixart de Palafrugell exposa fins al 5 de setembre un conjunt de quinze obres surrealistes de qui va ser vocalista de El último de la fila, vell rocker i "artista del renaixement"

Lluc Perich Pérez

Un "artista del renaixement", rocker i surrealista. Així és Manolo García, conegut per una mítica trajectòria com a cantant però reivindicat també en la seva faceta de pintor. Per això la Fundació Cuixart exposa a Palafrugell un conjunt de quinze obres del qui va ser veu de Los Rápidos, Los Burros o El último de la fila. Fins al 5 de setembre podrà gaudir-se d’una col·lecció que l’autor considera «surrealista total, perquè la vida, el món i el comportament dels humans ho és». Per a acompanyar la reflexió, un petit text fa parella amb cadascun dels quadres.

El Manolo García pintor no perd l’essència del músic. Són la mateixa persona, «una ànima nòmada» que ha trobat en la pintura «el vehicle perfecte per estar sempre de viatge». Es nega a lligar-se a un estil i constantment evoluciona, encara que ja li agradi el que fa. L’obra exposada a La calma se encuentra en el polo opuesto al temor y al deseo mostra els darrers camins que ha emprès -«gairebé tota és dels últims tres anys»-, els que més li agraden: «Porto pintant tota la vida, però ara tinc més punteria i el que faig és millor que fa quinze anys, que allò també m’agrada!».

El canvi és quasi una obsessió a la seva vida. Si troba un estil que el convenç, tant li fa, perquè al cap d’un parell d’obres ja l’estarà variant: «La vida és un riu, però l’aigua sempre és nova i tot està en moviment». A punt dels 69 anys, García tampoc para: «Soc assilvestrat i pintar és una manera de sentir que la vida val la pena, perquè si fos només estar angoixat per una multa, un radar, les eleccions franceses o anar a votar, seria un disbarat».

Ho té clar i ho vol transmetre: «Amb la pintura, com la música, soc lliure, que s’usa molt però és una paraula una mica cremada i sovint ens la venen per a fer-nos esclaus, però ho soc perquè vull ser-ho i així dono la mà a altres persones, igual que sento una abraçada quan escolto un disc o llegeixo un bon llibre, i sento que no estic sol al món, no només amb els d’hisenda i la ITV».

La comissària de l’exposició, Sílvia Arnau, considera García «un artista del renaixement», multidisciplinari. «Renaixentista són paraules molt grans, soc inquiet, curiós i busco la sorpresa», somriu ell. La vida, de fet, l’afronta llançant-se a allò «espontani i natural». No ha de sonar estrany, doncs, que si pinta una tomata i se li acudeix que a Catalunya hi ha massa rotondes decideixi escriure-ho. Si pinta una rotonda, bé, ja es veurà.

Comunicar altes passions

L’esperit combatiu és inherent a aquest pintor que mai vol deixar de reinventar-se. «Ens estem passant una mica amb tanta civilització i ordre, que després és mentida si dona un resultat i la gent viu dignament en un món just i no pateix, però quan veig que hi ha milions i milions de persones patint gana, malalties, que pagues impostos i la sanitat no funciona o es privatitza... em legitima per fer els quadres».

Per principis renega d’intencions comercials. Si ven quadres, bona part o tot ho dona a obra social, perquè «seria egoista, soc músic, faig la meva vida amb la música i pinto per intencions artístiques». Des dels noranta, quan va considerar prou «digna i correcta» la seva obra, calcula haver fet una trentena d’exposicions i, tot i que fins fa poc creia que eren la meitat, més d’un miler d’obres. «Sempre m’ho he passat bé i no he anat amb la intenció de fer-me famós en les arts plàstiques, vull ser un pintor que comuniqui alguna cosa».

Amb la música potser és més senzill exterioritzar i compartir, però amb la pintura «tenen en comú l’emoció de viure i existir, que també pot ser fàstic, però mentre pugui vull triar l’altre costat, tenir esperança i fer les coses amb passió, quan faci falta mesurada i controlada, i a vegades desbocada, però sempre altes passions».

Converses i refugis

Ara bé, admet que «la pintura és un exercici solitari», més introspectiu. Als museus, davant obres de fa un segle, imagina «el pintor o pintora, davant la tela, hores, dies mesos...», i es troba «separat del temps i l’espai, perquè no hi ha aquesta persona, però tinc una felicitat per veure un moment seu de llum arribant-me cent anys després, i penso que aquesta disciplina és una carrera de relleus on arribem i marxem, imparables, i deixem un llegat». García va més enllà de l’art, i ho trasllada al medi ambient, a deixar «un món millor del que hem trobat».

També creu que ho van fer amb la música grups com Eagles, The Beatles, els Rolling, Bob Dylan, Sisa, Pau Riba, Triana... Els escolta mentre pinta, «no perquè estigui enyoradíssim, perquè és autèntica», i per sentir el mateix afany de donar-ho tot. «Sí. Al món sempre hi ha hagut violència soterrada o a la superfície, i qualsevol llum que puguis aportar, un somriure pictòric o musical, m’entusiasma, és el regal de la vida i ens hi hem d’agafar com a un tronc, perquè el corrent tira». Manolo García, des del vell taller de pintura de Modest Cuixart (a qui admirava) a Palafrugell, es nega a deixar de ser aquest tronc on aferrar-se.