L'anyada dels Premis Literaris de Girona

Una història d’amor protagonitzada per un mite del cinema, Ava Garder, en la seva estada a la Tossa dels anys cinquanta; un viatge per la filosofia i els jardins que va més enllà del mer assaig; poesia amb un rerefons social sobre l’alteritat i el temps i una visió, dura, però també realista, sobre l’adolescència centren les quatre obres guanyadores dels Premis Literaris de Girona, que es van entregar dimarts en la tradicional vetllada literària de la Fundació Prudenci Bertrana. Diari de Girona ofereix un petit tast dels llibres sorgits d’aquesta convocatòria, que van arribar dimecres a les llibreries.

En primer lloc, el darrer Premi Prudenci Bertrana de novel·la, L’any que vaig estimar Ava Gardner, en què l’escriptor Jordi Solé ficciona les vivències de l’actriu, Frank Sinatra i Mario Cabré durant el rodatge de Pandora i l’holandès errant a la Costa Brava dels cinquanta. «L’Ava que va arribar a Tossa era encara un personatge molt naïf, era la seva primera vegada per a moltes coses», explica l’escriptor sobre un personatge «tendre, molt mentider i amb molt sentit de l’humor» que el va acabar de captivar quan en va llegir les memòries.

Solé escriu des del punt de vista d’en Pol, un noi de quinze anys que s’enamora de l’«animal més bell del món» i que, molts anys després, en rememora la història.

Al seu torn, a L’ombra de les hores, Premi Miquel de Palol de poesia, Jordi Solà Coll planteja una obra dividida en tres parts, una centrada en l’alteritat, les altres en el pas del temps i la Shoah, l’extermini del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial. «En aparença no té connexió amb les altres dues parts del poemari, però sí que en té: la poesia té un component social, l’altre és la víctima i la víctima és la constatació física del pas del temps», resumeix el poeta i fotògraf, que ha fet servir la natura com a contrapunt a tot plegat.

Per la seva banda, Josep Muñoz Redon s’ha endut el Carles Rahola amb El jardí d’Epicur, un assaig sui generis perquè uneix la filosofia amb el diàleg, un grup de personatges, la història, el periodisme i el dietari personal.

Jordi Solé guanya el Bertrana amb una història d'amor que el fa sortir "de la zona de confort"

Ho fa en una obra també dividida en tres àmbits. En la primera part ha intentat recrear el rerefons del jardí d’Epicur, mentre que la segona se centra en altres jardins filosòfics, com els de Focault, Bacon o Montaigne. La tercera part, assenyala Muñoz Redon, és la més personal del llibre, perquè hi evoca les vivències entorn de la idea de jardí a partir dels cinc sentits.

Finalment, el Ramon Muntaner de novel·la juvenil ha estat per Cicatrius, de Sònia Guillén. Es tracta d’una visió dura però falcada en la realitat dels adolescents, que toca temes com les drogues, la salut mental o el sexe a partir de les històries de la Nerea i la Maria, dues joves que hauran de fer front a diversos conflictes que desembocaran en el moment més fosc de la seva vida.

La novel·la també parla de les relacions problemàtiques amb els pares, l’assetjament escolar, la inseguretat o la dificultat per encaixar.

Dijous, 25 de gener de 1990

L’actriu nord-americana Ava Gardner ha mort avui a la seva casa de Londres, als 67 anys, d’una pneumònia. Ava Gardner havia tingut una estreta relació amb Espanya, una gran passió pels toros i una sonada relació sentimental amb Mario Cabré. Entre altres pel·lícules, Gardner havia protagonitzat Mogambo i La comtessa descalça.

La veu desposseïda d’emoció del Jordi Llompart, llegint el teleprompter del TN Migdia, colpeja l’oïda de l’home com el puny d’un agent de la Gestapo contra la porta d’una família jueva. Sent que les cames li tremolen i ha de seure a la primera cadira que troba, incapaç, però, d’apartar els ulls de les imatges que acompanyen el panegíric. L’Ava petonejant-se amb dos nois a La nit de la iguana, ballant voluptuosament a La comtessa descalça, coquetejant amb el Charlton Heston a 55 dies a Pequín... Són dos minuts llargs de televisió on repassen la seva vida, i no s’obliden de recordar a l’espectador la seva estada a Tossa i la cèlebre relació que hi va mantenir amb el torero Mario Cabré.

Quan l’informatiu passa a una altra notícia, apaga l’aparell i tanca els ulls. Tracta de compassar la respiració i de fer tornar al seu lloc les emocions que s’han escapat del lloc recòndit on pensava que les tenia ben custodiades. Quan li sembla que ho ha aconseguit, s’aixeca i surt lentament al jardí. A fora, el rep el sol encara tímid del gener. Un sol hivernal, que no escalfa gens però que il·lumina i amplifica fins a l’infinit el blau del mar i el verd de les agulles dels pins. Absurdament, li ve al cap l’estro- fa d’una cançó que sempre ha detestat: «Sol y mar, verde el pinar, Costa Brava, catalana». Qui ho cantava, allò? Ha d’escorcollar la memòria fins que troba la dada: Digno García y Sus Carios! Ves a saber on paren! Fa vint anys, però, havien sonat moltíssim a la ràdio. No parava de córrer a canviar d’emissora.

De tot comença a fer vint anys, pensa amargament. O trenta.

O quaranta.

Quin desastre, fer-se gran! I això que ell encara no ha complert els cinquanta-cinc. Però ja comença a veure per on va, la broma. I mira: no fa ni gota de gràcia. Oi, Ava?

S’havia estat tement la notícia des de feia tres anys, quan ella va patir l’atac de feridura que per poc no se l’endú mentre era a Santa Monica, per retrobar-se amb el Sinatra. No havien sabut viure junts... però tampoc no havien pogut prescindir l’un de l’altre. I al final s’havien conformat a ser una presència constant en les vides res-pectives, des de la distància.

Ni amb tu, ni sense. Quatre dècades així.

Per això, quan es va sentir prou recuperada, va tornar corrents a la seva casa de Londres, d’on ja només havia sortit per fer petites passejades per Hyde Park, acompanyada per la insubstituïble Carmen Vargas, la seva ombra durant els darrers catorze anys. L’atac li havia deixat el braç esquerre gairebé inútil i li havia provocat problemes greus per caminar. Per a algú com ella, que havia viscut tal com raja, passar-se els dies asseguda en una butaqueta i bevent només brous de pollastre havia d’haver estat un calvari.

O una bona merda, per utilitzar les seves paraules.

Encara que mai no havia tingut l’obsessió de la Garbo amb l’edat, quan s’ha estat l’animal més bell del món, que la gent et vegi convertida en una pelleringa no et deu fer gaire goig.

Més d’una vegada havia hagut de resistir la temptació d’anar-la a veure o, si més no, de parlar-hi: Ei, que jo encara et porto al cor, malgrat que no ho sembli! Però havent deixat passar trenta-cinc anys sense fer-ho, reapa- rèixer aleshores, quan ella ja era només l’ombra del que havia estat, li havia semblat de mal gust. Quasi obscè.

De manera que s’havia limitat a fer com sempre: buscar-la als diaris, les revistes i els informatius.

Fins avui...

Sospira i fa mitja volta. Fa un dia massa bonic per rebre notícies com aquella.

Tanca la porta del pati i puja al despatx. Al penjador de peu que hi ha en un racó hi descansa el barret del Sinatra. Mai no se l’ha posat, però tampoc no ha estat capaç de desfer-se’n. I el trilby ha anat passant d’un penjador a un altre al llarg dels anys, sense que ningú hagi arribat a sospitar quin cap havia guarnit abans d’adquirir l’estatus d’andròmina.

S’asseu, obre el primer calaix de l’escriptori atrotinat i en treu un vell sobre de color sèpia. Les mans li tremolen quan agafa les dues fotografies en blanc i negre que conté. Mentre se les mira, permet al reguitzell d’emocions que guarda tancades amb pany i forrellat que surtin i es passegin per allà, com a cal sogre.

I es capbussa en el record.

El de l’any que tot va canviar per sempre.

El de la primavera que va estimar Ava Gardner.

Mar de boira

M’engolirà la boira i ni l’oblit serà aixopluc del món que s’esvaeix.  

Que la vida és diàspora, i pertot

la teva senda avança sense nord  

entre grans cingles.

Qui pot fer avinent 

l’efímer sempre en fuga de l’instant

enmig d’aquest paratge tan inhòspit              

on mai no arriba la claror del dia?

I mentrestant, anem a les palpentes,

riu amunt on l’afrau guarda silenci:  

aquella veu callada que ens recorda

el ser del temps que passa sense treva. 

Quantes vides caldrà haver somiat

per saber que l’imperi de la llum

s’esmuny en el no-res? Que l’alba augura

un làbil cap al tard a la intempèrie,

que tot el que és humà, és també confí?

Una nit em va confessar que no li agradaven les persones. Que el seu somni era marxar lluny, a una casa a la muntanya, i viure tota sola envoltada d’animals.

Vaig pensar que era una gran idea.

Marxar lluny, a un món sense traumes, sense xarxes ni judicis, sense un passat que ens jutjava i ens perseguia.

Una part de mi tenia ganes de recuperar la meva vida, però no sabia per on començar. Em sentia com les dones a qui marcaven a l’edat mitjana amb una lletra escarlata. M’havien assenyalat a les xarxes i, anés on anés, tenia la sensació que tothom em reconeixeria. Que tothom sabria què m’havia passat. Qui era.

Una nit, la Maria estava estirada al llit mentre jo escrivia a la llibreta. Es cobria amb l’aspre llençol blanc i semblava tan fràgil com una torre d’escuradents que algú s’havia entestat a construir sabent que qualsevol copet l’ensorraria. Quan em vaig estirar al seu costat em va confessar que, des que havia acabat la primària, jo era la primera amiga que havia tingut. La vaig abraçar i els ulls li van resplendir amb tendresa i amb un espurneig de melangia.

Em va agafar delicadament les mans i em va dir:

- Tenim aquesta nit per explicar-nos què ens va passar. Després, serà hora de lluitar pel futur.

Poden reduir-se dues vides fins a cabre en una sola nit? Quan mires enrere t’adones que, a la vida, hi ha només uns quants fets que determinen el teu destí, com si la resta de mesos i anys fossin només un farcit oblidable. Dies, setmanes i anys en què només et deixes portar, com un bri d’herba que sura arrossegat pel corrent. Setmanes que no recordaràs mai. Mesos en què cremes les hores anodines, esperant que passi alguna cosa bona, alguna cosa que et faci sentir viva.

Epicur es va traslladar a Atenes, amb trenta-cinc anys, el 306 aC, després d’haver voltat, com a mínim, per Samos, Colofó, Rodes, Lesbos i Làmpsac. Buscava un indret per establir-se definitivament i sembla que el va trobar.

Una de les seves primeres decisions va ser comprar una casa i un hort, El Jardí, al barri de Melite. Aquesta modesta hisenda li va permetre obrir una discreta rèplica de les grans escoles filosòfiques del moment. La casa era molt humil i el jardí poca cosa més que un tros de terra amb quatre vegetals.

El jardí, a diferència de les altres institucions escolars esmentades, era sobretot una escola on es buscava el secret de la felicitat de viure i de pensar, i es feia amb l’arma més efectiva que pot tenir un filòsof, qualsevol persona, m’atreviria a suggerir: l’exemple. Un lloc de repòs on es reunia un nombre indeterminat de persones per parlar, beure, menjar i fer becaines a la fresca, sempre que fos possible. Com a prova de tot això, el mateix Epicur explica que durant un setge d’Atenes les faves de l’hort van exercir més poder d’atracció que les seves idees per augmentar la concurrència dels deixebles.

Una escola que no establia proves d’accés, admetia tota mena de gent, fins i tot les dones. Els deixebles convivien en un ambient fraternal alhora que no paraven de fer celebracions; el dia vint de cada mes commemoraven el natalici del fundador del centre. Una espècie de comunitat urbana a l’aire lliure com les que després proposaria la contracultura dels anys seixanta com a alternativa a la família tradicional.

Una època plena de privacions, misèria i enfrontaments en què cal començar per constatar el que és més obvi: «El plaer és el principi i el fi de la vida feliç. Perquè l’hem reconegut com el bé primer i congènit, i és d’ell que partim per fer cada tria i cada refús, i és a ell que tendim valorant cada bé d’acord amb el criteri del que sentim».

Subscriu-te per seguir llegint