El que Mal Pelo no mostra sobre l’escenari

La companyia de Celrà reivindica en una exposició al Bòlit tot allò que ha construït en trenta anys de carrera, especialment la comunitat d’artistes i creadors que s’ha forjat a L’Animal a l’Esquena

Alba Carmona

Alba Carmona

Una espectacular bicicleta alada rep el visitant a l’entrada del Bòlit del Pou Rodó de Girona. La peça, dissenyada per François Delarozière i construïda per Ben Heinzel, prové de L’animal a l’esquena, un espectacle del 2001 que va acabar donant nom al centre de creació que la companyia Mal Pelo va obrir el mateix any a Celrà. Entorn del Mas Espolla, la seu de L’Animal, el duo format per Maria Muñoz i Pep Ramis ha anat generant una constel·lació de creadors de diverses disciplines, com la música o la videocreació, una tribu que reivindiquen en una exposició al Bòlit en què recullen les seves tres dècades de trajectòria mostrant tota aquella feina que sovint no es veu a l’escenari.

La companyia mira enrere en una mostra al Centre d’Art Contemporani de Girona que va més enllà de la simple retrospectiva per treure a la llum les bambolines dels seus espectacles. Els espais de la Rambla i el Pou Rodó acullen fins al 28 de gener The bluebird call, un díptic expositiu que, per una banda, fa valdre tot el que han construït en aquests trenta anys, tant la tangibilitat dels objectes com el fet comunitari i la transmissió de coneixements, i per l’altra, planteja una reflexió sobre la condició dels migrants en una instal·lació creada expressament per a l’ocasió.

Fruit d’aquests anys com a grup de creació escènica, Mal Pelo ha desenvolupat el seu propi llenguatge artístic a través del moviment i la creació de dramatúrgies que inclouen text, bandes sonores originals, la construcció d’espais, materials i artefactes únics: de la bicicleta alada amb què volaven gairebé tres metres a L’animal a l’esquena, i que habitualment reposa al mas celranenc, a una quantitat ingent d’hores de vídeo inèdites, editades i muntades amb altres materials per generar noves produccions audiovisuals. 

Mal Pelo obre la cuina dels seus espectacles en una mostra al Bòlit

Mal Pelo obre la cuina dels seus espectacles en una mostra al Bòlit / Marc Martí Font

Tot això es pot veure al Pou Rodó, en el que Ramis i Muñoz han batejat com a Taller-Memòria, un recull de materials que insinua tota la vida que hi ha rere l’espectacle escènic, les converses, anotacions o assaigs que poden acabar-se convertint, o no, en el que es mostrarà a l’espectador.

«Més que revisar la nostra trajectòria, el que volíem era donar la possibilitat al públic habitual de teatre que coneix el nostre vessant més conegut, l’escènic, d’entrar a la nostra cuina i veure tots aquests materials creatius que es generen durant el procés i la nostra manera de treballar», explica Maria Muñoz, una de les dues ànimes de Mal Pelo, juntament amb Pep Ramis.

A l’exposició s’hi poden veure alguns elements preparatoris i interns que no arriben a les sales de teatre, com ara esbossos, esquemes, gràfics o partitures instal·lats en una gran taula de memòria perquè el visitant xafardegi a discreció.

També s’hi troben dibuixos i pintures de Ramis que, tot i estar relacionats amb els processos de creació, són obres totalment independents, i audiovisuals en què es conjuguen imatges dels muntatges i enregistraments inèdits nascuts durant la gestació dels espectacles.

Mal Pelo obre la cuina dels seus espectacles en una mostra al Bòlit

Mal Pelo obre la cuina dels seus espectacles en una mostra al Bòlit / Marc Martí Font

La transmissió generacional

Dues idees travessen tot l’espai: la trajectòria i la comunitat. En un moment com l’actual, en què es premia, més que mai, la novetat i el talent jove i això dona lloc a un escurçament evident de les carreres artístiques, el Bòlit posa en valor un camí artístic de llarga durada que, a més, ha generat un sistema de relacions propi, una comunitat que té la seu física a Celrà, però que recorre, de manera sentimental, tots aquests anys de creacions de la companyia i de teixit de relacions amb professionals de diferents disciplines, com ara les videocreadores Núria Font o Leo Castro, amb qui fa anys que col·laboren i de qui es veuen una selecció de documentals per entendre millor quines preguntes es planteja la companyia a l’hora de crear.

«Teníem al cap el creixement, des d’una trobada entre el Pep i jo a anar incorporant més gent, ballarins, músics... i acabar creant una comunitat que neix al L’Animal a l’Esquena i que ara mateix ens envolta», assenyala Maria Muñoz sobre el plantejament d’aquest espai de The bluebird call, que compta amb una ambientació sonora de Fanny Thollot per crear una atmosfera concreta durant la visita.

Mal Pelo obre la cuina dels seus espectacles en una mostra al Bòlit

Mal Pelo obre la cuina dels seus espectacles en una mostra al Bòlit / Marc Martí Font

En aquest sentit, també és clau el concepte de transmissió, el fet de passar el llenguatge de la dansa d’una generació a una altra, des d’un nivell tècnic però també de continguts i poètica, i com això acaba derivant en un intercanvi, perquè hi ha una anada i una tornada: «tu ofereixes el que tens, però la gent jove et planteja preguntes noves».

Pel que fa a la seu de la Rambla, s’hi pot trobar Bosc tancat, una instal·lació que convida a travessar tot un bosc per veure un audiovisual que reflexiona sobre la migració i la pèrdua d’un lloc de referència a partir del poema Separation de John Berger.

El punt de partida d’aquesta proposta és una gravació feta a l’abril, a la riba del Ter i en diversos paratges naturals, amb la intenció de fer-ne una pel·lícula amb estructura narrativa més endavant. De moment n’han aprofitat una part del metratge, un sol traç d’un grup de persones que aprenen a caminar juntes, que els serveix per il·lustrar els versos de Berger sobre «tot allò que un deixa i cap a on va».

Hi participen alguns dels seus col·laboradors habituals, com ara Fanny Tollot, que s’ha encarregat de la banda sonora, o Joel Bardolet, que n’ha fet la música, i hi apareixen tots els intèrprets que van formar part de l’espectacle Highlands, sumant-hi també altres membres de companyies com Los Informalls, que han trobat en L’Animal a l’Esquena un refugi per crear i compartir.

«Double infinite» o el retrobament del duo

L’experiència d’aquests anys i la fragilitat dels cossos pel pas del temps centren Double infinite. The bluebird call, l’espectacle amb què Pep Ramis i Maria Muñoz es retroben com a duet íntim i que divendres 10 de novembre arriba a El Canal de Salt dins la programació de Temporada Alta

Després de projectes de més gran format, com Highlands o Inventions, que aquest estiu van poder presentar al festival d’arts escèniques més important del món, el d’Avinyó, Mal Pelo torna a la senzillesa dels primers duos en un projecte estrenat en la darrera edició del festival Grec i coproduït, entre d’altres, pel Théâtre de la Ville de París, El Canal -Centre d’Arts Escèniques de Salt o Temporada Alta, que en la passada edició ja en va oferir un tastet en forma de work in progress

Una escena de «Double infinite»

Una escena de «Double infinite» / Tristán Pérez

Una ficció «intimista»

Embarcats durant els darrers anys en la tetralogia dedicada a la música de Johann Sebastian Bach que han passejat per escenaris de tot el continent, la parella de ballarins i coreògrafs establerta a Celrà planteja ara «una proposta arriscada, una ficció intimista amb un punt cinematogràfic que convida a entrar en el paisatge a través de les projeccions», explica Muñoz. 

El projecte contempla la necessitat d’imaginar i construir una ficció anacrònica per inventar-se el passat, de projectar-ho més enllà d’un futur previsible, estructurat en un tríptic amb dos solos i un duo de dansa amb dos personatges que s’imaginen, es recorden, es busquen i es retroben.

L'espectacle es podrà veure divendres vinent a El Canal de Salt dins de Temporada Alta

Amb l’ajut dels seus còmplices habituals, com Leo Castro (vídeo i col·laboració en la direcció) o Fanny Thollot (composició sonora), la companyia uneix de nou textos, imatges i la música en directe de Joel Bardolet (violí), Quiteria Muñoz (soprano) i Bruno Hurtado (violón) en un retorn als orígens en què el cos segueix sent el centre de la creació, però balla diferent perquè ha envellit. 

«El fet de fer-se gran no et dona saviesa, és un mite, però tens la possibilitat d’anar relativitzant les etapes. Hi ha noves limitacions, però també coses màgiques que eren impensables amb la urgència i la força de la joventut», assenyala Maria Muñoz, que destaca especialment l’aprofundiment en la gestualitat. 

«Part del treball que fem els intèrprets i creadors és trobar una connexió més sincera i forta entre el món interior i el que ens envolta, buscant una fluïdesa perquè no siguin móns que s’enfronten, sinó que s’informen», apunta. 

Subscriu-te per seguir llegint