Mig segle de les monges clarisses a Vilobí d'Onyar

El 7 de juny de 1974, la comunitat gironina de monges clarisses deixava Salt i s’instal·lava en un nou convent a Vilobí d’Onyar. En aquells moments, el convent comptava amb una vintena de monges, mentre que actualment en queden nou. Totes elles se senten molt arrelades a Vilobí, des d’on treballen fent formes de missa, i el passat 8 de juny van commemorar aquests 50 anys de presència al municipi amb una celebració presidida pel bisbe de Girona, fra Octavi Vilà. Tot i això, els orígens de la comunitat es remunten molt més enrere, ja que compta amb 704 anys d’història. 

El convent de Santa Clara de Girona va ser fundat el 18 de juliol de 1319 per l’infant Joan d’Aragó, fill de Jaume II. La comunitat fundacional va arribar a Girona el 20 de desembre de 1321, procedent del monestir de Santa Clara de Castelló d’Empúries. En aquell moment, el convent estava ubicat fora muralla i les germanes vivien en unes condicions d’extrema pobresa. El 1575, les convulsions polítiques van obligar les monges a deixar aquell primer convent, que es va acabar enderrocant el 1653 per raons de defensa. El nou convent es va construir ja a dins de la ciutat, prop de l’actual carrer de Santa Clara, i l’església es va consagrar el 1703. 

El 1868, les germanes van ser exclaustrades i el convent destruït, mentre que tots els béns de la comunitat van passar a l’Ajuntament. L’octubre de 1876, la propietat va ser restituïda a les germanes, però l’edifici ja estava en ruïnes i era impossible de recuperar. Tot plegat va fer que les monges decidissin traslladar-se a Salt el 1882. 

Allà, però, les coses tampoc els van ser fàcils. Durant la Guerra Civil el convent va ser espoliat i ocupat, de manera que les monges se’n van haver d’anar a viure a la «casa del mossèn», un edifici annex. Durant la postguerra, l’edifici es va convertir en la presó provincial, de manera que tampoc hi van poder accedir. Tot plegat va fer que la comunitat anés disminuint, fins que l’any 1963 va ser reforçada per deu monges vingudes del Monestir de Santa Clara de Ciutadella (Menorca). Després de la inauguració de la nova presó de Girona, l’any 1969 van poder recuperar l’edifici, però estava en tant mal estat que ja no el van poder rehabilitar. És per això que van buscar un terreny alternatiu, que van trobar a Vilobí d’Onyar. Les obres van començar el 1972 i s’hi van poder instal·lar el 7 de juny de 1974. 

Una comunitat de nou germanes

En aquests moments, el monestir compta amb nou germanes, set de les quals ja havien viscut a Salt i dues més que s’hi van incorporar més tard. Es tracta de les germanes Clara, Rita, Mercè, Anna, Helena, Pilar, Encarnació, Assumpció i Roser. Totes elles segueixen la regla de Santa Clara, segons la qual cada germana és un membre imprescindible de la vida fraterna i han de viure del treball de les seves pròpies mans. Això es tradueix en què la feina és una part important de la vida en comunitat: quan estaven a Salt, les germanes treballaven fent caixes de cartró per a cremes i perfums, ocupació que van continuar un cop instal·lades a Vilobí.

Però segons explica la germana Clara, durant la crisi econòmica de 2008 els va provocar una caiguda forta de la feina, de manera que van haver de reinventar-se. A més, moltes de les germanes s’havien anat fent grans, de manera que la feina física de les caixes els costava cada vegada més i calia buscar una alternativa. «Buscàvem una feina en què totes poguéssim col·laborar, perquè en la vida fraterna és important que totes les germanes puguin participar en tots els projectes, en la mesura que es pugui», explica la germana Clara. De fet, aquesta és una de les principals premisses de les clarisses: no ser autosuficients, sinó treballar i mantenir una relació de dependència amb la resta de la societat.

Després de donar-li moltes voltes, van apostar per començar a elaborar formes de missa. «Ens vam informar i ens ho vam pensar molt, fins i tot vam anar a Navarra, on hi ha una comunitat de germanes clarisses que fan aquesta feina», indica la germana Clara. La decisió havia de ser meditada, ja que la inversió era important i requeria complir perfectament les normes sanitàries. Finalment, l’any 2012 van decidir tirar endavant aquesta feina i estan molt satisfetes amb el resultat. «Ens ha donat molta tranquil·litat, perquè ens permet organitzar-nos millor. Hi hem sortit guanyant en tots els aspectes», explica la monja clarissa.

D’aquesta manera, les germanes poden fer tot el procés de producció, des de fabricar les formes fins a empaquetar-les, i per a la distribució compten amb el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, amb qui van arribar a un acord. «Al Bisbat de Girona ho venem directament nosaltres, però totes les comandes de la resta de Catalunya i fins i tot de l’Estat les canalitzem a través d’ells: ens fan les comandes, ens les vénen a recollir i així nosaltres només ens hem de preocupar de produir», assenyala la germana Clara. Durant la pandèmia, a més, van dedicar-se a fabricar mascaretes, sobretot al principi, quan hi havia més escassetat: «Les portàvem a Girona i allà les rep artien on fes més falta», explica la monja clarissa.

La vida diària

La feina, però, és només una part d’una rutina diària que comença a dos quarts de set del matí, hora en què es lleven les monges. El primer que fan és anar a pregària amb l’ofici de lectures, seguida d’una estona de pregària personal fins a dos quarts de nou, hora de missa. Després d’esmorzar comença la feina, que dura fins cap a les dues del migdia. Després d’una petita pregària, dinen i dediquen les tardes a la formació, a la pregària o a acabar tasques pendents que puguin tenir pendent a l’obrador. Desprès de les pregàries del vespre, sopen i cap a les nou del vespre acaba la jornada comunitària. Llavors, les germanes tenen temps lliure fins que, cap a dos quarts d’onze, ja estan pràcticament totes retirades a les seves habitacions.

A part, tenen un dia al mes dedicat al recés i jornades de formació: per exemple, els més recents han estat sobre la sinodalitat i sobre els abusos de poder. «Aquest temps de formació és molt important per nosaltres, ja que ens ajuda a créixer i purificar la nostra relació i la nostra vida, i anar aprofundint en el que som», assenyala la germana Clara. 

Pel que fa a les tasques diàries de la llar, els torns a la cuina són rotatius, mentre que tenen distribuïda la neteja dels diferents espais dels quals disposa el convent.  

La germana Clara es mostra agraïda a Déu per poder mantenir aquest estil de vida comunitària. Tot i això, és conscient que les comunitats religioses van a la baixa, i considera que és un reflex de la societat en què vivim. «La societat actual és més individualista a tots els nivells, i hi ha cada cop menys persones que es comprometin a nivell de família o d’ONG, per exemple. La vida religiosa no en som una excepció», reflexiona. Per això, assumeix que si arriba un dia que la fraternitat disminueix i s’han d’acabar unint a una altra comunitat, «no serà cap drama». «Per nosaltres, l’important és poder viure plenament l’opció de vida que hem fet, i si per això necessitem unir-nos a altres germanes, no hi ha cap problema», assenyala.

De moment, però, mantenen un arrelament molt fort a Vilobí i estan obertes a tothom: «Som aquí i no hi ha horari, poden venir a qualsevol hora a demanar-nos el que necessitin», assenyala la germana Clara. «El nostre poble ens l’estimem molt, i volem que la gent sàpiga que la nostra porta està sempre oberta», afegeix. 

Per aquest motiu, el passat 8 de juny van oferir una celebració per commemorar aquests 50 anys a Vilobí, a la qual va assistir el bisbe, fra Octavi Vilà, altres preveres i bona part dels veïns de Vilobí. Una bona manera no només de commemorar l’efemèride, sinó de sentir l’escalfor dels veïns. 

Subscriu-te per seguir llegint