El «win-win» del turisme en temps de Franco

És possible estiuejar en un paradís de platges llargues, natura encara sense pervertir i bon temps gairebé sempre sense que el context de repressió que viuen els seus habitants t’espatlli les vacances? Es poden recordar uns estius plàcids fent castells a la sorra i que no els enterboleixi cap record de l’autoritarisme o la rigidesa que patia qualsevol que se sortia de la norma, amb penes de presó i mort incloses? I als països d’origen d’aquests turistes, se’n parlava, de tot això?

Les preguntes, que podrien fer-se a la tornada de molts viatges internacionals d’aquest estiu, se les ha fet l’artista alemanya Monika Anselment, que té a la memòria la sensació contradictòria de viure uns estius de gaudi a Llançà, però en un context de dictadura que només coneixia pels comentaris que li feien els seus pares.

Amb aquesta idea, Anselment ha sumat esforços amb el Bòlit de Girona i el Museu de l’Empordà de Figueres per a una exposició, Vacances amb Franco. Els meus estius a l’Espanya franquista, que lliga la memòria personal, l’art contemporani i la reflexió sobre els sòlids lligams entre el franquisme i el turisme. Fins al 6 d’octubre a Girona i fins al 22 de setembre a Figueres, la mostra proposa un contrast de mirades i de realitats que furga en l’experiència relativament plàcida dels estrangers que venien a gaudir del sol i la platja atrets per un destí econòmic i molt llaminer de portes enfora, totalment aliens a la situació repressiva que es viva aquí. 

El Bòlit_StNicolau i la sala l’Escorxador acullen les obres de vuit artistes europeus, la majoria alemanys, que van passar estius de la seva infància a la Costa Brava, les Balears o punts de la costa espanyola entre finals dels anys 60 i principis dels 70 i que, a partir de les seves vivències, repensen des de l’art quin profit va treure el règim, però també les democràcies europees, del turisme. Un win-win, que es diu ara, que va permetre maquillar l’aïllament del règim a Europa i aconseguir divises i, al mateix temps, facilitar l’esbarjo de milers de treballadors del continent. 

La comissària de la doble exposició, la periodista i escriptora Cristina Massanés, té clar que va ser «una relació de benefici mutu». «Pel franquisme clarament va ser una eina de blanqueig i de validació internacional de la dictadura, però també és cert que a les democràcies europees ja els anava bé tenir un lloc de lleure barat perquè els seus treballadors hi fessin les seves primeres vacances pagades, s’esbargissin tres setmanes i fossin productius la resta de l’any», diu.

Partint de la idea d’Anselment, es va fer una crida oberta a artistes estrangers que haguessin passat estius a l’Espanya franquista quan eren petits, proposant-los que aprofitessin els seus records infantils per repensar la relació entre el boom turístic i la dictadura.

L’exposició, a més, arriba en un moment en què el debat sobre el turisme és candent no només a casa nostra, sinó arreu del planeta, perquè la paradoxa que es vivia aquí fa dècades s’està replicant en molts punts del planeta.

De les dotze propostes candidates se’n van escollir set, que juntament amb la d’Anselment formen una exposició coral i diversa amb peces fílmiques, musicals, instal·lacions o obres performatives que neixen de postals, fotografies d’època o pel·lícules domèstiques en súper-8 dels mateixos creadors implicats. Les signen Monika Anselment, Denys Blacker, Christoph Otto, Annette Riemann/Tom Theunissen, Stefanie Unruh, Ulrike Weiss i Jörg Zimmer.

Tot i els perfils diversos dels artistes i el format que utilitzen, afirma Massanés, hi ha alguns records i idees comunes que vertebren la mostra. «Tots tenen el record de passar uns dies en un paradís sense tenir cap consciència que aquí hi havia un règim feixista que encara executava els dissidents, però recorden que la gent temia la Guàrdia Civil i la policia es preocupava de com vestia la gent i si les dones anaven en biquini a la platja», detalla la comissària. 

De les memòries personals que han aflorat, també queda clara la voluntat homogeneïtzadora del règim, que va anul·lar tots els trets distintius culturals als ulls del turista. «No hi ha diferències entre els que estiuejaven a la Costa Brava o a Màlaga, els toros i el flamenc són arreu i el català enlloc», continua Massanés. 

Amb aquesta base comuna, però, cada artista s’ha decantat per ressaltar aspectes diferents, segons els seus interessos o experiències. És el cas d’Ulrike Weiss, una creadora interessada en l’autorepresentació de les dones, que s’ha centrat en el programa d’Elena Francis per parlar de la cotilla que la dictadura imposava a través de les consignes puritanes del consultori radiofònic. 

O del tàndem format per Annette Riemann i Tom Theunissen, que presenten un conjunt de fotografies i dos vídeos que contraposen la població d’Eivissa i Formentera als anys 60 i l’arribada dels joves hippies nord-americans i europeus, que van arribar a suposar el 25% de la població.

La peça més performativa de l’exposició és Sota la sorra de Denys Blacker, que es pot veure a Girona: és una sèrie de performances gravades al llarg d’una caminada a Sant Martí d’Empúries amb què reflexiona sobre les capes de la història de la colonització en aquest espai, des de l’arribada dels grecs fins a la irrupció dels estiuejants.

Més conceptual és Innocència del paisatge d’Stefanie Unruh, que partint de desenes de postals de Mallorca, rebusca en la història que amaguen els indrets que ara es venen com a atractius turístics, i que poden ser des de la casa d’un antic nazi que va refugiar-se a l’illa a la llar d’un afusellat de la guerra.

L’artista Monika Anselment, l’única que té obra tant a Girona com a Figueres, recordava fa uns dies en declaracions a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) l’origen de la mostra. Tenia records dels seus estius a Sant Martí d’Empúries, Llançà i Andalusia i no volia que es perdessin. Recorda, per exemple, que va arribar a corejar sense entendre’ls lemes com «Más arboles, más agua. Viva Franco» o com es va donar, sorpresa, que no tothom parlava castellà, la llengua que havia après per poder interactuar amb la gent d’aquí.

En el cas de Christoph Otto, que va estiuejar a Andalusia des que tenia quatre anys, planteja a Figueres una instal·lació amb entrevistes a estiuejants i a espanyols que treballaven pel turisme per construir una instal·lació que contraposa els dos tipus de testimonis, El camí de la innocència.

Preguntat sobre si era conscient que estava de vacances en un país sota una dictadura, diu que sí. «Crec que algú que diu que no ho notava és que tenia els ulls molt tancats. Jo crec que Franco va ser l’ombra sota el sol i la platja espanyola», afirma.

La mostra va acompanyada d’un programa paral·lel d’activitats que va arrencar al juny i que, després de l’aturada estival, continuarà el 20 de setembre al Centre Cultural La Mercè amb la conferència El turisme a Espanya: del boom del franquisme als límits ecològics i socials de Joan Buades, i el 26amb una taula rodona amb Rubén Wagensberg, Marta Tafalla i Irra Rodríguez-Giralt sobre el concepte de zones de sacrifici. 

Subscriu-te per seguir llegint