«No hi ha relació entre les noves metodologies i la baixada de nivell»

Quin perfil predomina entre aquests alumnes que ‘es perden’? 

Tant en allò que són transicions educatives com en qualsevol altre indicador hi ha un perfil social determinat perquè hi ha un efecte molt important en clau de desigualtat social. A menor capital econòmic, cultural, social... més probabilitat de perdre’s. Hi ha més probabilitats d’abandonar els estudis entre les famílies de classe treballadora, d’origen migrat i entre els nois. Ara, això no ens ha de portar a un discurs determinista i encara menys acusador cap a la persona en vulnerabilitat. No és per culpa seva ni per característiques intrínseques d’aquests col·lectius, el sistema educatiu reprodueix les desigualtats socials.  

És possible que l’escola acabi amb aquesta desigualtat?

És desitjable i possible. Per exemple, amb el capital econòmic: si tu tens una oferta d’educació postobligatòria, com l’FP, i no tens prou oferta pública, ja que això explica que uns joves puguin continuar estudiant i d’altres no. Això es pot combatre amb més oferta pública d’FP o amb un sistema de beques força potent per cobrir no només la matrícula sinó per exemple els costos del desplaçament. Un altre exemple: el capital social. Sempre és més fàcil fer un Batxillerat, ja que en la majoria de casos és al mateix centre i l’oferta és més senzilla. En canvi, a FP hi ha un munt de famílies professionals, no estan distribuïdes equilibradament al territori, no sempre saps quins són els criteris d’accés... Tenir xarxes informacionals o no és un element potentíssim de desigualtat social també. Cal clarificar l’accés i orientar i acompanyar tots els joves i les famílies per entendre el mapa de l’oferta postobligatòria. 

«No podem renunciar al rol de l’escola com a ascensor social»

No s’escull en igualtat de condicions?

No. A més, el Batxillerat segueix tenint més prestigi que l’FP: hi ha una raó històrica; una altra vinculada al mercat de treball (quines feines tenen més prestigi i més salari); i una a nivell social, ja que el coneixement associat a allò teòric i no a allò pràctic es considera més valuós. Alumnes i professors expliquen que al bon alumne que treu bones notes (concepte que hem de repensar) se li recomana Batxillerat i, si és possible, el Científic. Si derivem a FP que creiem més fluix acadèmicament, es fa difícil que s’elegeixin en positiu FP. A més, a ESO el coneixement manual brilla per la seva absència: com tries alguna cosa que no has experimentat? Cal ampliar les oportunitats d’experimentació competencial. I parlo també de la música, de la dansa... Les eleccions es fan també segons la identitat que t’has construït com a estudiant: ‘bé’ o ‘dolent’, de lletres o de ciències... 

L’escola ja no és ascensor social?

Seria injust pensar en l’escola fora del context. L’escola ha tingut un paper fonamental de mobilitat social ascendent per a molts individus i grups i seria injust dir que avui ja no serveix. Però això no es pot entendre al marge de contextos socials, històrics, polítics... No podem renunciar de cap manera al rol de l’escola com a ascensor social. Ara, quina escola i en quina societat, a quin mercat de treball i amb quines expectatives? Si els joves avui perceben que amb l’educació no tindran recorregut laboral ni projecte de vida i, en canvi, sí que veuen models d’èxit ràpid en xarxes, ja que això condiciona els imaginaris i les eleccions.

«Les famílies treballadores, d’origen migrant i els nois tenen més opcions de perdre’s pel camí»

Es lliguen les altes taxes d’abandonament a les Balears a la facilitat de trobar una feina al sector turístic, però se’ns oblida que les Balears tenen una de les taxes més altes de pobresa infantil?

Efectivament. És impossible aïllar una anàlisi escolar d’una anàlisi social en contextos com uns nivells de pobresa escandalosos, com a les Balears. Avui es parla del nivell com una cosa desconnectada de l’entorn, però quan la teva família no pot arribar a final de mes es genera un malestar que travessa la teva manera d’estar al món i a l’escola. Ja no només és haver de sortir del sistema per treballar, és una qüestió prèvia de com sostenir unes mínimes condicions d’educabilitat per estar a l’escola amb tota la teva persona i la teva ment. I les situacions de pobresa a més emmalalteixen. Parlem de les emocions com si fossin una cosa individual, però cada cop és més clar que les depressions i les ansietats tenen una base social molt forta, que clarament repercuteixen sobre els nens i les seves possibilitats d’estar bé a l’escola.

S’ha potenciat l’FP, però després no hi ha places per a tothom. Com es pot combinar oferta, demanda, motivació de l’alumnat i inserció laboral de cada cicle?

Cal ampliar l’oferta pública d’FP perquè si no fem un discurs contradictori. Estimulem l’alumne perquè faci FP i després que l’alumne no pot fer el cicle que volia, acaba a Batxiller i abandona els estudis. Aquí hi ha un altre debat: la gran ruptura que hi ha entre FP i Batxillerat. Jo apostaria per un model més híbrid de postobligatòria.  

«Cuidar l’alumne no és un afegit a la tasca docent: és la seva funció central»

Els alumnes perceben quan un professor els dona per perduts?

Evidentment. Un docent de Secundària no és només una persona que sap de la seva matèria, és una persona preocupada pel desenvolupament integral dels joves i els acompanya intel·lectualment, socialment, emocionalment i vitalment. Els docents tenim creences i estereotips, som part de la societat i per això és imprescindible fer una pràctica docent reflexiva i col·laborativa i ens preguntem sobre els nostres biaixos. L’efecte Pigmalió és real: la confiança, percebre que el professor creu en tu, és fonamental per a l’èxit educatiu. 

Advoca per una nova identitat docent, per on aniria?

El docent és algú que no només s’encarrega de transmetre coneixements i això implica repensar com és la formació i les condicions de treball als centres. El professorat es queixa de falta de temps per pensar, cosa que necessita per ser agent de canvi, a més de generar equip. Cal permetre la feina conjunta als centres perquè els docents no siguin només els executors d’unes polítiques pensades per altres.

Defensa que els docents han de tenir cura del seu alumne, però davant de l’augment de necessitats, com els problemes de salut mental infantojuvenil, estan desbordats?

Tenir cura de l’alumne no és un afegit a la tasca docent, n’és la funció central. El docent ajuda els joves a desenvolupar-se com a ciutadans del món. Ara, amb el nivell de complexitat social actual, necessita aliances amb l’entorn i altres agents. Els claustres haurien de sumar psicòlegs, educadors socials, treballadors socials...

El docent ha de cuidar, però la societat té cura dels docents?

Cal fer certa refundació del significat de l’escola al segle XXI i també del rol del docent. L’escola mai no ha tingut com a única funció la transmissió de la informació (encara que de vegades es vulgui fer creure que sí), sempre ha estat una institució social que també té per funció la socialització i la creació de persones. En la situació actual (amb xarxes socials, de ChatGPT...) hi ha aquest abisme de què farà l’escola, però els joves sempre han après d’altres llocs, el que es posa de manifest ara de manera molt clara és que la centralitat de l’escola no és només ni prioritàriament transmetre informació. A l’escola cal aprendre, perquè la seva centralitat és ajudar els joves a entendre i a connectar la informació. En un context social amb riscos a l’alça (amb l’extrema dreta, les guerres, el masclisme, la salut mental...) l’escola ha de ser l’espai on aprenguem democràcia és més necessària que mai. El desconcert ve d’un context molt tensionat, cosa que genera confusió amb la professionalitat docent.

«Els professors tenen biaixos sobre els alumnes, cal la reflexió conjunta per tal de detectar-los»

Cal replantejar el paper dels orientadors?

Cal augmentar-ne la presència amb més hores, més temps i funcions més clares, però també cal potenciar l’acció dels docents com a tutors. Alguns centres ja ho fan, s’organitzen perquè gairebé tothom faci de tutor d’un grup reduït d’alumnes.

Les crítiques creixen a les noves metodologies, acusant l’escola d’haver oblidat la seva funció d’ensenyar per centrar-se en altres coses, com l’educació emocional. Què opina?

És falsa aquesta relació entre baixada de nivell i noves metodologies. No hi ha cap estudi que ho demostri, pensa que majoritàriament els centres continuen aplicant velles metodologies. La metodologia hi és en funció del projecte i es va canviant. També és fal·laç el debat del benestar emocional. Tot centre ha d’articular exigència acadèmica amb acompanyament personal. Triar una cosa o una altra és una fal·làcia i em sembla una ofensa dir que l’escola perd la funció d’ensenyar perquè té cura.

Aquestes veus crítiques alerten que els alumnes vulnerables són els més afectats, ja que no poden rebre estímuls extra fora.

Òbviament, els alumnes han d’aprendre a l’escola i sobretot els que tenen menys oportunitats de fer-ho fora. Però també és un discurs fal·laç: les competències no són el que diu l’OCDE. Un alumne competent és capaç de mobilitzar els coneixements per fer coses. Aleshores, és evident que sense coneixements no pots ser competent.

Subscriu-te per seguir llegint