Pau Cubarsí, un poble de 185 habitants i el somni que va néixer en una fusteria

"Vaig venir aquí buscant una vida més tranquil·la", admet la Lídia a mig passeig. Nascuda fa 24 anys a Michigan, va arribar a la província de Girona fa dos anys i avui és una de les 185 persones que resideixen a Estanyol. Ni tan sols sap qui és, però és veïna de Pau Cubarsí. La penúltima perla de La Masia.

Respon un dimecres al matí a la plaça del poble, a pocs metres de l'església i el cementiri. Més d'una tercera part dels 130 nínxols estan buits, sinó més: el 1, el 4, el 5, el 7 i un etcètera infinit. "La porta es tanca automàticament. Si quedeu tancats dins premeu el botó i s'obrirà", diu un cartell just al costat de la porta del cementiri. Gairebé no es veu gent. De tant en tant passa una bici, un cotxe o una furgoneta que tallen el cant dels ocells.

Estanyol, part del municipi de Bescanó, no té camp de futbol. Té una infinitat de masies escampades i un nucli amb cinc o sis cases, un restaurant i una fusteria: la Fustería Cubarsí. En googlejar Cubarsí Estanyol encara apareix abans la fusteria que el jugador, que va complir 17 anys al gener.

Va obrir el negoci el besavi del central, Joan. "Va arribar en la dècada dels 40, crec. Com en aquests anys els fusters tampoc tenien molta feina també feia de barber. Va afaitar al meu marit el dia que ens vam casar", assegura Maria Collell (1932) amb la veu aspra per l'edat: 92 anys. Parla en el vestíbul de casa seva, la primera del poble conduint des de Girona. 350 metres separen els cartells d'entrada i sortida de Estanyol. "És un poble petit, però aquí estem bé", remarca.

Família treballadora

Recorda al besavi carregant revestiments de porta amb una Mobylette, amb 80 anys o més. "És una família molt treballadora de tota la vida", afegeix. Tots els mobles de la casa són de la Fusteria Cubarsí: del besavi, de l'avi o del pare i l'oncle, avui a càrrec del negoci. "Fa uns dies va venir el pare per a arreglar una persiana i em va explicar que el seu fill juga en el Barça. Estava molt content i molt orgullós. Em deia que ara no tenen vacances, però que gaudeixen molt", somriu feliç. Prossegueix: "Un dia en sortir de missa una senyora del poble va dir: 'Fem un aplaudiment perquè tenim un jugador del Barça'". A Estanyol es fa missa una vegada al mes.

Montse, una altra veïna, explica des de darrere la barra del restaurant Estanc Nou que cada any, per Nadal, regala una samarreta del Barça a cadascun dels seus sis nets, cinc nens i una nena, i que ara tots volen tenir-la signada per Cubarsí. "Aquí tothom s'ha d'espavilar com pot perquè no hi ha ni guarderia ni escola", afegeix sobre Estanyol. L'escola del poble va tancar a mitjan segle. Cubarsí va créixer al col·legi de Vilablareix: des de P3 fins a sisè de primària.

A Vilablareix va construir la seva vida i també va començar a jugar a futbol. David García (1975), primer entrenador, recorda el seu primer dia: una tarda d'un dilluns de setembre, el primer dia del curs. "Havia de ser l'any 2013", evoca. "Va venir amb els seus pares i ens van explicar que li agradava molt el futbol i que tot el dia estava amb una pilota. Té uns pares súper bons, molt treballadors. No són pares de ciutat, sinó més de poble", diu.

"Marcava la diferència. En els camps sentíem que la gent deia coses com: 'Hòstia, avui juguem contra Pau Cubarsí'"

Biel Ramírez

— Company d'equip al Vilablareix

Continua: "Em va impressionar des del primer dia. Era central, però era un dels que marcava més gols. Agafava la pilota, creuava el camp i marcava". "En l'equip hi havia una nena, la Jana. Un dia va voler posar-se de portera i li van marcar un gol i es va quedar una mica trista. Pau la va consolar. Traiem de centre, li van passar la pilota i se'n va anar sol cap endavant per a marcar. Tot seguit va córrer directe a la porteria per a celebrar el gol amb la Jana. És molt bon company, des de petit", subratlla.

"S'ho ha guanyat"

Accentua que quan conduïa la pilota no mirava a terra, com els altres, sinó que alçava el cap. Van conquistar una infinitat de tornejos i tres lligues consecutives. Guarda una foto d'una entrevista a la ràdio local, amb Cubarsí vestit amb una samarreta del Barça. Li fascinaven Messi i Neymar. "Ell deia que jugaria en el Barça. I l'esforç l'ha portat fins aquí. Ha lluitat i ha treballat moltíssim per a aconseguir tot això. S'ho ha guanyat. I sento molt orgull i felicitat. Penso: 'Ole tu'. Si ja se'm posa la pell de gallina quan el veig per la televisió quan pugui veure'l al Camp Nou ja serà massa per a mi", assenti García.

Al Vilablareix va durar molt poc perquè aviat el va fitxar el Girona i poc després el Barça (2018), però va deixar un record per a tota la vida en molts. Biel Ramírez (2007) continua en el club, ara en el juvenil B, i en sortir de classe, alumne de primer de batxillerat, recorda que van coincidir "tres o quatre anys. O dos". El temps pot desdibuixar els records, però no esborrar-los. "Marcava la diferència. En els camps sentíem que la gent deia coses com: 'Hòstia, avui juguem contra Pau Cubarsí'". Davanter en la infància i en el present, va celebrar desenes de gols a passada de Cubarsí. "Ens feia jugar bé a tots. Tots marcàvem molts gols", diu.

Ha vist tots els partits de Cubarsí des de la seva estrena, com García, i assegura que es comprarà la seva samarreta amb el '33'. "De petit el somni de tots els que juguem a futbol és arribar al Barça i si tu no ho aconsegueixes, però ho aconsegueix algú molt pròxim a tu te n'alegres igual. És el més pròxim a aconseguir-ho. Ja fa molt temps que vam coincidir i potser no sap ni qui soc, però jo m'en recordo molt d'ell. Otres, vaig jugar amb ell de petit i ara està jugant en el Barça", emfatitza Ramírez.

Fa una setmana va marcar un gol en l'empat contra el Cornellà del Terri B, en l'últim nivell de la categoria juvenil.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona