Entrevista | José María Asencio Jutge, melòman i escriptor

«Si el concepte de nació és ‘kitsch’, els himnes també han de ser-ho»

El jutge José María Asencio presenta dijous (19 h) a la llibreria Les Voltes, de Girona, el seu llibre Entre acords i cadenes, un recorregut per la història a través de les peces musicals més representatives

L’acompanyaran l’excantant i president de l’ANC Lluís Llach i l’advocat Jaume Alonso Cuevillas

«Si el concepte de nació és ‘kitsch’, els himnes també han de ser-ho» | DDG

«Si el concepte de nació és ‘kitsch’, els himnes també han de ser-ho» | DDG

Albert Soler

Albert Soler

Els jutges són fatxes?

Jo soc jutge i no ho soc. Generalitzar és odiós. Hi ha jutges conservadors, jutges progressistes i jutges que no es pronuncien en cap sentit. De fet, aquests últims són majoria. Dels 5.500 jutges que hi ha a Espanya, més de la meitat no pertanyen a cap associació judicial.

Senyor jutge: escoltar Wagner és un atenuant si t’acusen d’envair Polònia?

El tirà sempre busca excuses per a justificar els seus actes de tirania. I sí, la música pot ser una d’elles. Fins el més noble i sublim, l’art, pot ser utilitzat per al mal.

Amb la vènia: tot esdeveniment històric té la seva música?

No recordo moment de la meva vida que no estigui acompanyat d’una cançó. I això he tractat de traslladar.

Anar a la guerra cantant permet morir amb alegria?

Tota guerra és estúpida. I en tota guerra passa el mateix: joves que moren a les ordres de dirigents que s’amaguen. Això sí, per a disfressar aquesta cruel realitat els regalen tambors i cornetes. I al ritme de la música entren a l’Hades. És grotesc.

Com s’explica que el procés fracassés si Rahola saltava al ritme de Bella Ciao?

El procés no ha fracassat perquè no ha acabat. I no acabarà fins que els uns i els altres seguin i, de consens, decideixin quina és l’Espanya i la Catalunya que tots ens mereixem.

Què va poder fallar?

Això. El maniqueisme. La interpretació de la societat i de la política de manera dualista quan, en realitat, res és tan simple.

La banda sonora del procés va ser Just an illusion, tema disco d’Imagination?

De què vivim sinó d’il·lusions? En qualsevol cas, soc dels que pensen que la pàtria és un invent. I que les fronteres, com deia el cantor argentí Rafael Amor, van ser creades «pels que divideixen i maten, els que roben i els que venen els nostres somnis».

I quina té la de la llei d’amnistia?

Cadascú hi posarà la seva, segons les seves preferències. Això sí, a qui diu una cosa i fa la contrària, per pragmatisme o mitomania, és igual, li recomano el disc Some Girls, dels Rolling Stones. En el títol de la seva cinquena cançó, trobarà respostes [es refereix a Lies].

Quina cançó li posa la pell de gallina per sota de la toga?

Depèn del moment. En el llibre n’hi ha, almenys, cinquanta que ho han aconseguit. Per exemple, Campanades a Morts, de Lluís Llach.

Les lletres dels himnes nacionals són sempre kitsch?

El concepte mateix de nació ja és kitsch, així que els himnes, per lògica, han de ser-ho també..

Hi ha cantants que en exercir la seva professió podrien ser acusats de delicte de lesa humanitat?

Tracto de no jutjar a ningú fora de la meva sala de vistes. Hi ha gustos per a tot. Com diu Luis Gómez-Escolar en el seu epíleg a l’edició castellana del llibre, si el públic converteix en èxit una cançó, tal vegada les nostres objeccions cap a aquests gustos populars són un luxe pedant i prepotent.

A quin polític dedicaria Tres veces me engañaste, de Paquita la del Barrio?

Els programes electorals s’incompleixen sistemàticament, se’m fa difícil parlar només d’un. La incredulitat s’ha convertit en el signe del nostre temps.

S’ha de condemnar a Loquillo perquè canta La mataré?

Ni a Loquillo per La mataré, ni a Joan Báez per El preso número 9. Per molt que els censors contemporanis vulguin fer-ho. Els que volen prohibir Allò que el vent s’endugué per racista o les obres de la Generació Beat per obscenes, són neopuritans disfressats de progressistes..

En quin plet va conèixer els dos copresentadors del seu llibre?

En Jaume el vaig conèixer a la Universitat i compatíem afició pel busseig. Fa uns anys em va convidar a bussejar a l’Estartit. I allí, un matí quedàrem a prendre un cafè amb Lluís Llach. Una sorpresa que no m’esperava i per la qual li estic molt agraït.

El meu pare li deia a Llach “El ploraner de Verges”. Tem que hi hagi llàgrimes en la presentació?

Si n’hi ha, seran meves. Quan tenia quinze anys i tocava L’estaca amb la guitarra, mai vaig imaginar que podria compartir tant amb el seu autor. És un privilegi.