El somni d’Almena, Jastin i Selvi Clua: «Sortir al FIFA és una bogeria»

«Sortir al FIFA és una bogeria. És una bogeria, de veritat», sospira Iker Almena (L’Hospitalet de Llobregat, 2004). «Em fa una il·lusió tremenda, molta. Coi, és que encara no m’ho crec», emfasitza Selvi Clua (Pinell de Brai, Tarragona, 2005). «És una passada. Aquest FIFA el guardaré sempre, com el primer en què surt el meu personatge», diu Jastin García (Lleida, 2004). Els tres joves futbolistes del Girona debuten aquesta temporada al videojoc de futbol més famós del panorama internacional: l’EA FC, fins ara FIFA. És la penúltima fita en unes carreres que han crescut a passos de gegant des de la pretemporada. Afirma Jastin, avui lesionat: «Jo no ho assimilo encara. No assimilo res. Però res de res. Ha sigut tot molt intens, molt inesperat, molts aprenentatges en molt poc temps».

Tots tres viuen junts a Girona, en un pis que s’ha quedat orfe de PlayStation perquè Jastin se l’ha endut a Lleida per passar la recuperació: «Ara s’està refredant, que porto tot el matí jugant», riu. No deixa de fer-ho tot i el contratemps de la lesió: «Això del turmell ho arrossegava des de feia molt temps, tres o quatre anys, i era millor operar. Seran de tres a quatre mesos i ja estarà. Sap greu, perquè tenia la sensació de tenir molt a prop la possibilitat de debutar, però, al final, és més important el després que l’ara. Si torno al nivell que estava abans tornaré a estar a prop». Encara duu la cama enguixada.

Quan va rebre el missatge d’Albert Síria informant-lo que faria la pretemporada amb el primer equip era de vacances a Malta, «fent una mica el boig». Amb en Nico, un jugador de bàsquet alemany amb qui havia compartit habitació a la residència del Girona. Feia un any que no es veien. Van donar el viatge per acabat al moment, dos dies abans del previst, per agafar un vol de tornada a casa. Jastin s’erigiria en la gran sorpresa de la pretemporada gironina i 11 d’agost renovaria fins el 2027.

Almena era de vacances al poble de la seva mare: Fuenlabrada de los Montes, a Extremadura: «Devien ser les 6 de la tarda. Jo era a la meva habitació, sol, i quan vaig rebre el missatge vaig dir ‘òndia’. Em vaig aixecar súper feliç i el primer que vaig fer va ser anar a buscar el meu pare corrent. Ell era al menjador mirant una pel·lícula. Havíem de quedar-nos allà una setmana més, però vam tornar perquè pogués preparar-me i arribar en la millor forma possible a la pretemporada. L’endemà vam recollir les coses i el següent vam tornar. En cotxe: el meu pare, la meva mare, el meu germà i jo». Els 900 quilòmetres van passar volant.

Selvi era a Girona, «molt atabalat» pels exàmens de final de curs: «Cada dos per tres trucava a me mare: ‘Tu, mama, que no puc, no puc’. Quan vaig rebre el whatsapp d’en Síria, entre la il·lusió i tot el que ja portava, no podia parar de plorar. No podia. Vaig fer una videotrucada amb els meus pares i tota la família i mentre tots em felicitaven jo no podia parar de plorar, a llàgrima viva». Continua: «Vaig haver de sortir de la sala d’estudi de la residència perquè em feia vergonya que l’altra gent em veiés plorar i perquè estava mullant els apunts i tot. Era un somni. Li vaig dir a mon pare el primer dia que vaig entrenar amb el primer equip: ‘Només desitjava això’». Va fer la selectivitat a l’estiu. El migcampista respon just després de sortir de l’aula: fa el doble grau en CAFE i Fisioteràpia d’EUSES-UdG.

Irradia agraïment i felicitat quan parla de tot el viscut des de l’estiu i del present. «Ha sigut i és un somni. Crec que com que ha passat tan ràpid i és tan recent no li dono tot el valor que té. L’altre dia vaig baixar a casa i ho parlava amb els amics. Ha set com molt de cop. No sé, bestial, bestial. Estic molt content i aprenent molt. Tota aquesta gent en saben un munt de futbol. Míchel en sap una barbaritat. M’encanta el seu futbol, com treballa. És que fa que el futbol m’agradi més del que ja m’agrada». És l’únic de tots tres que ja ha debutat en partit oficial: va gaudir un minut en el duel davant el Getafe (3-0).

Dubta uns segons buscant les paraules per definir aquell dia i, fins i tot, tartamudeja una mica per l’emoció: «És el dia més feliç de la meva vida. Però és que sense cap dubte. Per molt. Sí, sí: és el primer i serà el primer tota la meva vida, segur», admet. Ja té la samarreta emmarcada a l’habitació de casa. «No vaig suar gaire», riu, «però no l’he rentat perquè la vull tenir sempre tal i com va acabar el partit». Deixa clar que, «pas a pas», seguirà treballant perquè el seu objectiu és guanyar-se un lloc al primer equip i aprofitarà les oportunitats, «segur». Parlen amb la lliçó apresa: l’equip «principal» és el B i faran el possible i l’impossible per convèncer Míchel.

El primer FIFA de Selvi va ser el 2013. Tenia set anys i es va crear a sí mateix: «Jo soc alt i de tall més defensiu, però el meu ídol sempre havia estat Ronaldinho i com que volia ser igual que ell em vaig fer més baixet i mitja punta i em vaig posar al Barça. Em feia molta il·lusió jugar amb mi mateix al costat d’en Messi i tots aquells. Em veia allà i flipava. Imagina’t ara. Ara que m’han posat el jugador és uau», argumenta el futbolista.

El primer FIFA de Jastin va ser el 2011. També es creava a sí mateix: «Però em flipava una mica», admet: «Sempre em feia el màxim de bo, de 99. Era el millor jugador de tot el FIFA. Em posava al Barça i la davantera era Messi, Villa i jo». La lesió només l’ha permès ser convocat pel partit de Granada (2-4) i l’ha privat de debutar a la vida real, però a la Play ja ho ha fet, amb família i amics. Asseu Sávio Moreira i es col·loca com a titular a l’extrem esquerra, «però intento no passar-me gaire la pilota perquè el personatge és dolentíssim». Té una valoració de 59, com Almena. Selvi és de 62. «És lamentable. Quan era petit me’n reia dels que tenien 60 punts i així. Mira’m ara», bromeja Jastin. Selvi admet que Yangel Herreraserà suplent al seu FIFA: «Sí, jugarem l’Aleix i jo al doble pivot». Almena també reconeix que se situarà com a titular: «per la dreta, al lloc d’en Viktor». El que està vivint avui era «inimaginable». Fa un mes va renovar fins el 2026, prioritzant la proposta gironina a la de grans clubs europeus.

«També surto al Fantasy de la lliga i em tinc de titular. No dono punts, però em tinc de titular a la lliga amb els amics», afegeix. Quan li van dir que potser sortiria al FIFA va trucar a casa: «Ostras papa, que voy a salir en el FIFA. ‘Cómo vas a salir tú en el FIFA?’, em va dir. I jo: ‘Que sí, que sí, que m’ho han dit’», segueix. Quan li va ensenyar no s’ho creia. Ell tampoc, al principi. Va començar a jugar a la Play amb el seu pare, al Pro Evolution Soccer, i després va fer el salt al FIFA. «El que més m’impressiona és veure les dades de pes, altura i tot això. Penso: ‘Ostres, si és que és així, són aquestes. Sóc jo’».

Jastin reprèn el fil: «Em vaig comprar el FIFA fa uns dies i el vaig estrenar fent un amistós amb el meu cosí petit, amb el Girona i un altre equip. I, de cop, veig Jastin. Vaig flipar». «El meu cosí em deia: ‘Ostres, aquest no ets tu, han agafat un altre el jugador i li han posat el teu nom. No ets tu’. Clar, perquè no s’assembla en res el personatge. Si és blanc. És blanc», riu. La il·lusió ara és seguir treballant per millorar al pla real i al virtual i tenir la seva cara al joc. «Pas a pas», recalca Selvi. Ser al FIFA ja és molt, segons Jastin: «Tu de petit, quan jugues a la Play, et vas repetint: ‘Tant de bo algun dia pugui sortir jo aquí’. És el que vol qualsevol nen».