La ‘Casa en flames’ de Cadaqués, a Canet

Les comèdies de Dani de la Orden sempre han abraçat, d’una manera o una altra, la confrontació; una que sol derivar en melancolia. Però segurament mai de manera tan marcada com en la recent Casa en flames (divendres, 28 de juny, només en sales), crònica dels retrets i les vehemències d’una família burgesa catalana durant un llarg, molt llarg cap de setmana a Cadaqués, a la casa en perill del títol.

Un repartiment estel·lar s’ho passa d’allò més bé llançant-se les notables pulles escrites per Eduard Sola, col·laborador ja del director a Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern, que amb tots els seus punts amargs, són veritables postals en comparació amb Casa en flames. Emma Vilarasau és la matriarca entossudida a reunir-se amb els seus fills i les parelles d’aquests a la Costa Brava. Enric Auquer és el fill aspirant a músic, que té una nova noia, encarnada per Macarena García, que no sap l’amor tòxic i l’espectacle familiar que l’esperen. Maria Rodríguez Soto és la filla sumida en dubtes sobre el seu matrimoni i la seva maternitat. No hi ajuda l’ambient que el pare d’aquests dos, un excel·lent (com sempre) Alberto San Juan, aparegui en escena amb la seva nova parella i antiga terapeuta, encarnada per Clara Segura. Saltaran espurnes; en algun cas, literalment.

La casa en qüestió

Tot i que alguna cosa de Cadaqués (Alt Empordà) es veu a la pel·lícula (quan els cotxes de la família passen pel poble i la carretera), el nucli de l’acció es desenvolupa en una casa situada, en realitat, a Canet de Mar (Maresme), com ens revela la dissenyadora de producció, Núria Guardia. «Vam veure moltíssimes opcions amb el localitzador [Martí Marcos Garcés] fins a arribar a aquesta i va resultar que era a Canet i no a Cadaqués. Però així funciona el cine. L’important és que el resultat final mantingui la coherència espacial».

A la nostra entrevistada li resultava atractiu utilitzar l’arquitectura catalana dels anys 60 i 70, segons la seva opinió mereixedora de millor reputació. «En aquest cas, és una casa dissenyada per José Antonio Coderch, que té una obra interessantíssima». Aconseguida la millor carcassa, es va buscar la manera de recrear un ambient de casa de vacances, familiar, «amb picades d’ullet a l’Empordà i aspecte d’haver-se quedat aturada en el temps», apunta Guardia. «L’ambientadora de la pel·lícula, Sandra Marín, va fer un gran treball en aquest sentit, buscant peces clàssiques que va combinar amb altres de disseny català».

Per al rodatge del clímax final es van recrear en plató gairebé tota la façana i algunes parts de l’interior. «Va ser un repte important a nivell tècnic i conceptual», diu. «Vam donar molt voltes al resultat visual que volíem. Després va tocar buscar les solucions amb efectes tant pràctics com digitals».

Tot seguit un parell d’exemples addicionals de la màgia del cine. Quan la família navega fins a cala Treumal, on esdevé una crisi particularment important, el vaixell navega en realitat pels voltants de Calella de Palafrugell. I número dos: el concert (per dir-ho d’alguna manera) del personatge d’Auquer es va rodar a l’aeròdrom d’Airbet Serveis Aeronautics a Avinyonet del Penedès, però, curiosament, l’equip de la pel·lícula es va traslladar fins a Roma per rodar la part del salt en paracaigudes. «Al final és una qüestió de coproducció entre països [aquesta n’és una, amb Itàlia en concret], que exigeix que certes localitzacions o personatges pertanyin al país en qüestió. ¡I nosaltres encantats d’anar-hi!».