Tothom té dret a la vida!!

(En el 75è aniversari de la Declaració

dels Drets Humans)

Enguany celebrem el 75è aniversari de la Declaració dels Drets Humans que van ser proclamats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Es van adoptar en un context de post Segona Guerra Mundial considerant, com diu el preàmbul, que «el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat».

Durant molts anys hem anat commemorant aquesta data de l’aniversari de la Declaració dels DDHH per anar ressaltant algun dret que de manera especial s’estava conculcant. Així doncs, els hem anat dedicant al dret a la llibertat de pensament i d’expressió, a la lliure circulació de persones i a l’asil, el dret al treball i a la seguretat social, el dret a l’educació, a l’habitatge i als bens essencials per a una vida digne, el drets de participació política i de ciutadania,... entre altres.

En aquest aniversari rodó de la Declaració del DDHH, i en el context cada vegada de més emergència que estem vivint, la mirada se’ns enlaira vers els primers drets, l’essència de la Declaració, que afirma que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, entre els que destaca el dret a la vida. És possible defensar el dret a la vida sense donar compliment als Drets Humans? Veiem el rebrotament de conflictes armats arreu, l’augment de radicalismes, racismes i delictes d’odi que donen per entès la supremacia dels uns sobre els altres. Alhora es produeix un increment de la pobresa i les desigualtats que atorguen més oportunitats i poder a uns pocs, i les manlleven a la majoria. Els relats del dret a la defensa i la seguretat poden donar carta blanca per destruir les vides de milers de persones com estem veient cada dia a Palestina o a Ucraïna, per exemple?

La despesa militar, com ens recordava l’enyorat Arcadi Oliveres, no ha parat de créixer ens els darrers 20 anys i ens trobem en un màxim històric. El món és més segur amb més recursos bèl·lics? Tenim sobrades evidències per afirmar que no, sinó tot el contrari. La guerra no és el camí, sinó la construcció de la Pau. La vida és més segura quan transferim més recursos a la cobertura de les autèntiques necessitats humanes, educació, treball, habitatge i la prevenció de conflictes.

I si parlem de seguretat i dret a la Vida, hem d’abordar necessàriament l’emergència climàtica. Ho expressa molt clarament l’activista Naomí Klein «la lluita no és per una mena d’abstracció anomenada la Terra. Lluitem per la nostra vida». El canvi climàtic és un fet. Un canvi climàtic que hem provocat i que ens afecta de forma severa. Hem explotat el planeta com si els seus recursos fossin il·limitats, ens cal consumir menys. Decréixer és imprescindible per viure millor i junts.

Amb els conflictes armats, l’augment de les desigualats i la crisi climàtica es genera el drama de les migracions forçades. Assistim paralitzats a l’insuportable degoteig de morts a la Mediterrània i a una cada vegada més inhumana política de fronteres. La seguretat que tenim no ens serveix per a la defensa de les persones.

Aquest 75è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, hauria de ser un motiu més per provocar un autèntic revulsiu per reaccionar davant les emergències que no paren d’esclatar en les darreres setmanes i mesos. Les lluites per la Pau, l’Emergència Climàtica i les Migracions es fusionen en una de sola per la Vida. Deixem de fer declaracions estètiques sobre els Drets Humans. Com afirma Jordi Armadans, si realment ens importa la vida i la pau, prioritzem-les de debò. Cal estendre la manifestació social de rebuig de la brutalitat i el menyspreu a la vida, i incrementar la mobilització ciutadana per tal de pressionar als governs i als estats en desplegar de veritat estratègies per fer efectiva el que és l’essència de la Declaració: el dret a la vida digna.

Subscriu-te per seguir llegint