El que és bo a tot arreu

Aquests dies, la viralitat, que abans estava associada a les malalties i ara també, però d’una altra mena, m’ha portat el racconto d’un episodi, trist però carregat d’humanitat.

Succeeix que per la Llibreria Benedetti de Las Rozas passa una senyora que pregunta per un diari. Els llibreters s’afanyen a dir-li que no venen premsa i la senyora se’n va. I així, com en un bucle, des de fa un temps, la dona acut a demanar el seu diari i la gent de la llibreria li torna a explicar, amb paciència i amabilitat, que allà no venen premsa i li indiquen on pot acudir.

La senyora, diuen, té un gest desorientat. I no puc evitar commoure’m fins als ossos amb el que, per desgràcia, tan bé conec.

Aquesta expressió l’he vist a qui més estimava. M’agradaria poder explicar quan m’hi vaig fixar, però no en soc capaç. Sé, això sí, que un dia vaig mirar el meu pare i vaig descobrir, amb terror, amb pena, que als seus ulls, abans vius, sempre nets, només hi havia un buit desolador, enorme, cruel.

Res -ni que un dia deixés d’obrir la boca, ni la transformació de la cara en una calavera amb prou feines coberta per la pell, ni la seva afàsia, progressiva i irreversible- em va impressionar mai tant com buscar la seva mirada i descobrir que allà només en quedaven els ulls blaus, com dues bales vidriades, així deia un poema seu, que miraven a un punt fix que estava molt més enllà de nosaltres, en un lloc on la meva comprensió no va poder arribar mai.

També he viscut episodis com el que expliquen les bones persones de la Benedetti, no sempre amb final feliç. I lamento rememorar-ne un, perquè els quinze anys que va resistir aquest home a l’embat de la demència hi va haver, també, molt comportament decent.

Però el cervell és capritxós. I amagat al meu estava la tarda en què el meu pare va venir plorant, com un nen desemparat, perquè en un forn l’havien amonestat, primer, i fet burla, després, per la seva lentitud i la seva poca traça a l’hora de llegir el que portava apuntat en un paperet: que volia dos pans.

Jo, que no tinc fills, crec que vaig estar a prop de sentir el que sent una mare quan algú fa mal als seus. I així em vaig comportar, com ell m’havia ensenyat que s’havia de fer quan alguna cosa no era justa.

Convalescent d’una petita operació, amb les grapes encara sense treure, el pijama posat, també, i aquest caràcter que tan espavilada em manté, vaig saltar del llit, vaig baixar onze pisos a correcuita i me’n vaig anar carrer avall fins a trobar el forn.

Vaig preguntar qui havia atès un senyor que portava apuntat el que necessitava i de dins va sortir, despreocupada i encantadíssima, una jove que em va confirmar que era ella la que havia rigut, perquè no li podia negar jo com n’era de graciós que el meu pare portés escrit en un paper «dos pans» i pretengués llegir-ho. I em va confirmar que, a més, diversos clients havien participat del riure, perquè imagino que la cosa va haver de ser divertida de debò. Una festa.

No em sento especialment orgullosa del que vaig dir, encara que ho tornaria a fer mil vegades si calgués i sense ser el meu pare el protagonista de la burla. Tampoc crec que servís per a gaire.

Vaig tornar a casa meva amb la cara arrabassada per la ràbia, el meu pare va oblidar, és clar, el que havia passat. Estic segura que la noia que feia mèrits per a El Club de la Comedia ho va oblidar, també, immediatament.

Jo mateixa no ho hauria recordat si les xarxes no m’haguessin portat aquest altre episodi, al revés d’aquell, que ve a advertir-nos que, així com el pitjor ens aguaita a cada cantonada, també el que és bo és a tot arreu.

Subscriu-te per seguir llegint