Carn de brau

Què li passa al cervell d’una persona que contempla una cursa de braus? L’òrgan que se suposa ens ha de se ser d’utilitat es comporta com si estiguéssim veient un true crime com ara el Crim de la guàrdia urbana, sempre i quan la tortura, l’agonia i la mort del brau i les ficcions que mesclen violència i sexe, ens produeixin un pessigolleig agradable, sense oblidar que es pot detestar les curses de braus i ser un admirador de la vida i miracles de psicòpates, o sentir basques per la sang de brau i alhora un delit de vampir per la sang humana, el que vull dir és que el cervell ens ofereix plaer o amargor segons les nostres fílies o fòbies per més ocultes que les puguem guardar. Els defensors de la tauromàquia solen dir que torero i brau s’enfronten en un duel sota el sol de tu a tu, un brau criat exclusivament per al gran dia quan podrà lluir la seva bravura a la sorra de la plaça i morir com un gladiador, i un matador que arrisca la vida davant de milers d’ulls commoguts i com homenatge als maestros que l’han precedit, un punt de vista que Francisco González Ledesma, coneixedor d’aquest món el posa a la picota en un article a El País, als braus se’ls rebaixa la mala sang amb pallisses amb sacs de sorra, se’ls sotmet a un dejuni estricte uns dies abans de sortir a la plaça i el mateix dia se’ls recompensa amb un gran àpat perquè se sentin plens i fatigats, la pica els destrossa el músculs del coll amb la finalitat que només puguin envestir el drap vermell que tenen davant el front, en cas que les banderilles siguin les que es coneixen com a negres, la carn queda feta xixines -un sadisme cerimoniós que busca l’anorreament de l’animal per a lluïment de l’artista- finalment el brau, amb l’estoc clavat, la sang que li raja de la boca, els bufecs agònics, espera l’estocada que acabi amb el suplici, una imatge que hauria de gratar la consciència dels qui han pagat per veure un espectacle que no és altra cosa que el patiment d’una criatura noble per part d’una tauromàquia d’escassa noblesa i pletòrica de barbàrie, un patiment que és idèntic al que experimentaríem nosaltres en el seu lloc.

Hi ha maîtres à penser que sargeixen el sacrifici del brau amb sacralitat, com si una cursa de braus pretengués rememorar la transsubstanciació de la teologia cristiana, mentre en aquesta el pa i el vi es converteixen en el cos i la sang de Jesucrist, en el cas de les curses de braus el torero i el brau es converteixen en el paradigma de la lluita del bé contra el mal, la vida com a perpètua confrontació contra l’adversitat, etc., un pensament alat que no té en compte el patiment de l’animal perquè és un cant a una humanitat que es creu la guinda de la creació, l’espècie escollida, un cant al logos, a la consciència, mentre les subespècies, artefactes biològics sense ànima, sense consciència, sense redempció, pensats per ús i entreteniment de la humanitat en el seu pelegrinatge per la terra -en aquest punt discrepo radicalment de Savater o de Vargas Llosa amb els quals puc estar d’acord amb altres punts- una humanitat que amb les altres espècies comparteix una consciència, sí, els animals tenen consciència, la seva, més florida la nostra si voleu, que ens ha permès abandonar les entranyes de la terra i reescriure la nostra història sense que a hores d’ara puguem dir on ens portarà, però com la dels animals camina de la mà de la biologia per mal que pesi al nostre egocentrisme, i comparteix també una existència efímera com un parpelleig, que finalment reduïda a pols serà aprofitada sense distincions per la terra com adob, sense que es pugui dir quina de les dues li serà més beneficiosa. n

Subscriu-te per seguir llegint