Mots que han canviat el significat

Hi ha moltes paraules que han permutat el significat, han sofert un canvi semàntic fent-se polisèmiques, i altres, com que ningú les parla, ni les escriu, han mort o s’han convertit en localismes, que només s’empren en comarques determinades.

Paraules defallides han sobreviscut a la cosa extinta, a l’objecte que designaven, com vestigis del passat en museus etnològics i en els diccionaris, com l’estri domèstic superat per un de més eficaç i eines agrícoles caigudes en desuetud; les paraules defallents durant uns anys, quan encara és viu el record de la cosa, no obstant moren quan esdevenen innecessàries; és el mateix que li passa als mots d’un idioma si ningú el parla o l’escriu i només els conserva el diccionari, la necròpolis dels vocables enterrats.

Els diccionaris a més de ser instruments de treball són, ensems, museus que exhibeixen tots els termes, molts transiten pel carrer, en els llibres i diaris, però en la mesura que roden s’enfanguen assimilant sentits aliens, s’engreixen adoptant prejudicis i connotacions bastardes.

Les llengües moren quan ningú les parla. El llatí es va extingir com idioma social per manca de circulació oral en el carrer; havia deixat de ser útil, la gent preferí fer servir el llatí macarrònic, degenerat, carregat de mots que havien adoptat altres sentits perquè s’havia mesclat amb neologismes oriünds d’altres idiomes i que donaren pas a les llengües romàniques.

El llatí durant segles el mantingué viu l’Església catòlica i les universitats com a llengua acadèmica i distintiu de les persones cultes, no obstant sucumbí neutralitzat per les noves parles. A partir del Concili Vaticà II del papa Joan XXIII les cerimònies van passar a celebrar-se en llengua vernacla, el que desagradà als conservadors perquè el llatí esotèric embolcava el ritual amb un halo mistèric i sobrenatural, un allunyament místic religiós, que convertia la missa en un exercici litúrgic màgic.

La vida de les paraules és imprevisible, neixen, algunes moren, altres alteren l’accepció i poques són les que sobreviuen amb el seu sentit primigeni. Ningú imagina com el concepte original és modificat ni quines seran les circumstàncies o el context ideològic i històric que contribuirà al seu canvi.

Tucídides afirmava que perden el seu significat habitual quan es distorsionen volgudament obligant-les que diguin el que interessa a l’emissor. El poder es conserva sempre que controli els sentits dels mots. Els sofistes aportaren a la Filosofia un pensament original, revolucionari, van tematitzar reflexions que cap altre pensador havia abordat. Van ser els primers a qüestionar el llenguatge, en formular-li dubtes i en plantejar el poder comunicatiu dels mots.

El sofista Gòrgies compara el poderós efecte de les paraules sobre l’ànima amb el de les drogues sobre el cos: «Algunes paraules amb un cos petitíssim causen dolor, altres, alegria, algunes provoquen sensació de por, d’altres mouen l’audiència cap a l’audàcia, d’altres fan entumir i encisen l’ànima amb persuasió maligna.»

També en el llibre Elogi d’Elena insisteix sobre l’equivocitat dels mots atès que no hi ha cap relació lògica entre el mot i la cosa que designa, per aquest motiu modificar el significat és tan senzill que queda justificat el canvi semàntic. Ell va tergiversar el significat d’alguns termes, buidant-los dels seus verdaders continguts i els va omplir amb altres sentits.

«Allò que revelen les coses és la paraula (logos); les paraules són els sons i el seu significat és subjectiu, però, les paraules no són les coses existents objectivament, així doncs, no fem notar al proïsme les coses, sinó la paraula, que és diferent dels objectes». El relativisme de sofistes esdevé un nihilisme epistemològic, la impossibilitat de fer ciència.

Sòcrates va reaccionar severament contra la frivolitat de Gòrgies: «La comunicació ha de complir les següents funcions: restaurar el valor del llenguatge com un vehicle de significacions objectives i vàlides, per tota la comunitat humana».

Algunes paraules empal·lideixen durant un temps, no es parlen, ni s’escriuen, però després inexplicablement es vigoritzen, es recuperen i tornen a viatjar per les converses i en els escrits.

Cínic és un terme que no té res a veure amb el seu primitiu significat. Els cínics (Antístenes, Diògenes, etc.) van donar un nom derivat de ca (gos) a la seva escola a fi d’elogiar la bondat i la lleialtat canina. Un cínic ara és un amoral i un descregut. El vocable bergant abans designava el jornaler amable, astut i molt murri i els significats despectius (brètol, bandarra, truà) van néixer de l’enveja i de què la murrieria esdevingué tramposa.

El mot brètol que serveix per designar a un malcriat, desvergonyit, ha pres designacions menyspreatives, i segons J. Coromines el sentit original era bretó, l’habitant de la Bretanya i per un malentès amb el mot italià «bretto» provocà el significat de sòrdid, miserable i mesquí. La paraula metzina, quan era jove representava medicina, ara, només vol dir verí.

Com que el castellà és un idioma més parlat i escrit que el català està més exposat als canvis semàntics. S’hi troben mots que han permutat el sentit original, com jamás, plaza, fama, adolescencia, siesta, siniestra, bárbaro, intelectual i sofista, etc. n

Subscriu-te per seguir llegint