Teoria sobre els pactes per formar govern

Ens encaminem a unes eleccions europees, si l’abstenció fos un partit, el podrien nomenar el guanyador. En molts països l’abstencionisme és intel·ligentment considerat un senyal de bona salut democràtica i de confiança en el sistema, atès que quan més es vota és si s’entra en un estrès polític, en una forta crisi, un distanciament de classes insuportable, desordre social, malestar i corrupció política. Aquí igual que passa arreu sempre hi ha uns partits que es declaren propietaris dels abstencionistes.

La teoria és un coneixement especulatiu, una fórmula per explicar cert ordre de fets i actualment no es pot aïllar Catalunya, separar-la com si fos una matèria a part del món europeu, i per aquesta raó s’hauria d’insistir que davant la real amenaça d’una extrema dreta poderosa aquí i allà, és urgent parapetar-se en un govern fort, un govern de demòcrates i perquè això passi hi hauria d’haver generositat per part del PSOE i comprensió dels homes de Feijóo i que deixessin aparcades les diferències personals i de partit en benefici d’un ordre moral i polític superior que servís per neutralitzar rancúnies i venjances.

Pedro Sánchez el dia 17 d’aquest mes va declarar que en Carles Puigdemont es tragués del cap la idea de ser president, perquè li han tancat la porta.

Els de Junts s’ho van agafar molt malament i van reaccionar a l’acte.

El PSOE pot admirar en silenci la murrieria política d’en Puigdemont, la finesa diplomàtica i l’habilitat per avançar-se als fets amb dos o tres plans preparats d’antuvi per si es produeix un erràtic esdeveniment, però per res del món el farien company de viatge polític perquè l’acusen d’haver causat massa sofriment. L’han declarat el màxim culpable. És significatiu que els polítics de Madrid parlen d’ERC i de Puigdemont. Junts no existeix i tot el causador del dolor només és ell.

El PSOE no tanca la porta a Junts i aquí poden passar dues coses: que Puigdemont es retiri i ho farà si li donen una bona i digna sortida fora d’Espanya o que insisteixi, el que podria provocar un cisma en Junts, uns ambiciosos que no hi estarien a favor i l’abandonarien corrent el risc de suïcidar-se i altres romandrien al seu costat i podrien tenir la mateixa dissort: la irrellevància política i ningú agrairia l’estima al líder i la seva obediència cega.

La visita de l’histriònic Milei, la reencarnació del Pájaro Loco, un dels personatges dels dibuixos animats de la nostra infància, ha mostrat fins a quin punt és energúmena l’extrema dreta i com està coordinada internacionalment.

La victòria probable de Trump el 5 de novembre d’enguany encara donarà més força i fanfarroneria a tots aquests líders que gaudeixen de popularitat.

El guanyador indiscutible de les eleccions catalanes és Salvador Illa, el partit socialista. Guanyar unes eleccions ja no és el mateix que abans, perquè el que és cabdal és formar govern; si no fos per aquestes maniobres, facilitades per l’aritmètica parlamentària, seria indiscutiblement el president de la Generalitat. Que no es queixi si uns partits no respecten qui ha tret més escons, perquè el PSC no ho va fer a l’Ajuntament de Barcelona, que impedí que Xavier Trias fos l’alcalde, igual que Pedro Sánchez no va deixar la presidència a Feijóo.

En aquests últims dies corre la teoria, que deriva del bon resultat de Junts i que va calant entre els més abrandats independentistes, que anima a ERC a bloquejar el retorn de Junqueras i els anima a agermanar-se de nou amb els de Puigdemont per recuperar els Junts pel Sí (JxSí) (aquella candidatura transversal dels dos partits independentistes: Convergència i ERC) i provocarien impedint que l’Illa fos president unes noves eleccions autonòmiques, que s’haurien de fer a l’octubre d’enguany.

També paral·lelament es fa córrer que per l’antiga Convergència els pactes millors per Catalunya es van fer amb el PP, els més efectius i pròspers, en canvi, els fets per ERC i Junts amb el PSOE poca cosa, perquè P. Sánchez és el taumaturg de les paraules i en promet moltes i les incompleix totes.

Crec que provocar unes noves eleccions per materialitzar la teoria del retorn de Junts i ERC al govern en aquest context internacional en què la dreta extrema ens està acorralant pertot arreu és un error. Primer la democràcia i després tota la resta.

Si s’esguarda amb atenció el passat s’hi pot trobar el futur que necessita o no necessita Catalunya; el futur és per alguns la reedició d’un tripartit d’esquerres, que com que no va reeixir no va perpetuar-se. Tampoc va triomfar el pacte entre Junts, ERC i la CUP.

De moment ERC no s’aclareix i la patacada va obrir tantes ferides que no saben per quina començar. Quan van elegir Tomàs Molina per fer-lo anar a Brussel·les va passar de ser presentador de la TV3 a ser candidat. Per ERC, en el mes de març, era imprevisible el desastre, només patia un xic pel fet d’haver-se gastat com a partit de govern, però l’estat general dels militants era eufòric i ningú preveia llavors la gran catàstrofe: la pèrdua de tants escons.

Potser l’única sorpresa en les europees és si Cs acaba definitivament com a partit del tot amortitzat i si surt elegit Martin Sellner, la cara nova de moda del nazisme austríac.

Subscriu-te per seguir llegint