I ara, Europa

Quan encara dura la ressaca de les eleccions catalanes, les europees ja truquen a la porta. Segur que més d’un s’endurà un ensurt quan rebi a casa la citació per a la mesa electoral, ja que no sabia ni que hi havia eleccions el 9 de juny. Quina mandra.

Però l’atenció mediàtica i social que reben les eleccions europees és inversament proporcional a la seva importància. El partit contra la ultradreta també es juga a Europa, i alguns sondejos apunten que es podrien convertir en la segona força de l’hemicicle europeu. A més, les polítiques agràries es debaten a Brussel·les, igual que les directrius pesqueres, les polítiques migratòries, la implantació d’energies renovables o les estratègies de lluita contra el canvi climàtic.

I Europa també s’ha convertit en un nou aparador polític: Oriol Junqueras, Ernest Urtasun o Pablo Iglesias han estat eurodiputats, i a nivell mediàtic, Carles Puigdemont ha sabut rendibilitzar molt bé la seva acta durant aquest mandat. Ja fa temps que Brussel·les va deixar de ser un cementiri d'elefants i cada cop té més visibilitat, encara que en alguns casos sembla que es quedi en això, un simple aparador. És cert que un parlament amb més de 700 eurodiputats és car, pesat i difícil de mobilitzar, però en un món globalitzat, sortir-ne tampoc sembla ara mateix la millor alternativa: si no, que els ho preguntin als britànics amb el Brexit. Per tant, ja que hi hem de ser, posem-nos-hi el millor possible. n

Subscriu-te per seguir llegint