Els principis de realitat i de plaer

Cap d’ells pertany als molts principis jurídics que existeixen. És el principi de realitat el que fa de contrapès al principi de plaer. Així com aquest tendeix a la satisfacció immediata, el de realitat es recolza en la realitat externa i en l’experiència personal, buscant l’equilibri o la distensió per camins diferents de la satisfacció immediata. El principi de plaer és una mena de cosí germà seu, tot i que renyits es troben, ja que no es parlen. En paraules de Sigmund Freud, aquest és concebut com el que regeix el funcionament psíquic, la finalitat del qual és evitar el desplaer, definit com un augment d’excitació. Ambdós principis s’han donat en la valoració feta per en Carles Puigdemont i l’Oriol Junqueras amb relació als resultats electorals del passat diumenge. Cap del dos s’ha presentat davant l’opinió pública trepitjant terra; ho han fet, com sempre, volant entre els foscos núvols, respecte del seu futur, que van aparèixer durant el recompte final dels vots. Dues derrotes clares, nítides, indiscutibles, que venen a confirmar el que cap d’ells havia dit mai: que l’alçament contra l’Estat, entengui’s Regne d’Espanya, havia estat un acte infantil, càndid, badoc, panoli, taujà i, a la fi, passerell. Res més que això. Quelcom que uns pocs anem dient des d’aleshores tot resant a Déu que la brigada Tsunami Democràtic no vingués a per nosaltres. Que un servidor, després d’estar sota vigilància policial durant deu anys per ser objectiu d’ETA, ja en va tenir prou.

El principi de realitat, del qual no disposen Puigdemont i Junqueras, mostra a tots els efectes el que va escriure en Bernat Dedéu, filòsof i escriptor, que aviat va abandonar el vaixell independentista en veure que li havien pres el pèl, a l’Ara fa pocs dies: «L’any 2017, 2.044.038 ciutadans votaren ‘sí’ al referèndum de l’1-O. Posteriorment, als comicis convocats per Rajoy el 21-D, 2.079.350 votants es decantaren per opcions indepes (948.233 per Junts, 935.861 per ERC, i 195.246 per la CUP). A les eleccions del passat 12-M, el vot independentista sumà 1.244.162 paperetes. Amb només set anys, en definitiva, la partitocràcia processista no solament ha passat de fer veure que estava compromesa (sota jurament d’obediència a la sobirania del Parlament) a organitzar i aplicar el resultat d’un referèndum que convocaren com a vinculant, sinó a perdre 835.188 actius i la majoria de vots i escons a la cambra catalana. Tots aquests partits tenen una cosa en comú: creuen que aquest desastre no té res a veure amb la seva acció política». Quelcom de semblant va deixar escrit el company Marc Verdaguer en aquest Diari. Efectivament, la lectura feta pels dos grans líders de l’independentisme català sobre els mals resultats obtinguts posant el focus en tot allò que es mou menys en un mateix, posà en relleu les seves egolatries. Tanmateix, a la fi, la responsabilitat de l’enfonsament sense pal·liatius de les seves respectives formacions, Junts per Catalunya i ERC, és seva i només seva, tot i que la negativa acció de govern dels republicans hi ha portat quelcom més que un gram. Ha estat el repetitiu «ho tornarem a fer», sense reconèixer l’error d’haver-ho fet sense paracaigudes, com va dir Clara Ponsatí fa anys, i amb la bandera espanyola onejant al Palau de la Generalitat, el motor que els ha portat a fer el ridícul de nou, aquesta vegada a les urnes.

Amb la realitat damunt la taula, i sense haver guanyat cap de les tres eleccions en què s’ha presentat en Puigdemont, el marquès de Waterloo, el «vivales» de l’Albert Soler, en qualificatiu ben trobat i millor usat, ha fugit de la realitat com també fugí de Sant Julià de Ramis el dia del referèndum il·legal de l’Arturito Mas i feu el mateix una vegada proclamada República Catalana, previ avituallament a Girona, anant-se’n a Bèlgica, en comptes de passar comptes davant la Justícia. De fet, el verb fugir ha estat conjugat pel nen d’Amer des que va néixer, constituint prova de la seva permanent inestabilitat emocional, com bé sabem els que l’hem tractat. El domina el principi de plaer en la conceptualització freudiana més amunt expressada. L’augment de l’excitació i la fugida (una altra vegada el verb fugir) de la realitat l’ha portat a demanar al president Pedro Sánchez que aturi al PSC en la seva legítima –per legitimada a les urnes– opció a encapçalar la Generalitat de Catalunya en la persona de Salvador Illa, l’home serè que ha portat els socialistes catalans al més gran triomf de la seva història. Aïllat, tot i que ben pagat, a Waterloo, lloc on Napoleó Bonaparte va començar el seu declivi com a emperador de França, ha perdut la noció de la Catalunya d’avui, que no és afortunadament la Catalunya dels errors i dels horrors dels independentistes del 27 d’octubre de 2017. Com ha succeït tantes altres vegades, el seny ha vingut a substituir a la rauxa i amb el vot del poble ha posat a JxCat, ERC i la CUP al lloc que els correspon. Que en Puigdemont i en Junqueras no hagin entès que l’autor de la seva expulsió del pati d’armes de la política catalana ha estat el poble català en comptes del tantes vegades maleït Madrid, no és altra cosa que la manifestació que el principi de realitat s’ha imposat al principi de plaer. n

Subscriu-te per seguir llegint