La síndrome de l’ex

S’ho deixen córrer, l’amor se’ls apaga com la flama d’una espelma que es queda sense cera, transcorreguts uns anys ell, feliçment casat, la veu un dia ben acompanyada, a la nit mentre es renta les dents sent la fragància d’un perfum que creia oblidat i l’ex se li apareix nua al mirall i una onada de desig li recorre el seu cos, eren joves, no tenien obligacions, es posa al llit, fa un petó a la seva dona, i pensa que demà li enviarà un whatsapp, només per prendre cafè, l’endemà es lleva d’hora, la cridòria de les criatures no l’atabala, se sent lleuger com si li haguessin tret una pedada motxilla... el nostre home pateix la síndrome de l’ex o la creença que es pot recular en el temps i reviure situacions passades, i en cas que ella s’avingui a fer un cafè i experimenti la síndrome, després d’un parell de trobades furtives –una còpia defectuosa d’aquelles nits de passió i brogit– es miraran i es veuran estranys, sense cera no es pot revifar una flama.

Moixos estan els seguidors de Junts, veuen en Carles Puigdemont com una figura de sorra en el jardí de la mansió de Waterloo, els grans de sorra es desprenen del seu cos i cauen parsimoniosos i amb la inexorabilitat dels grans d’un rellotge de sorra, i donen per fet que l’estadista que els ha assenyalat el camí quedarà reduït a un grumoll de sorra que s’endurà un cop de vent, i a fe que hagués estat així si Pedro Sánchez no li arriba a insuflar vida, i en veure’s viu anuncia que es presentarà a les eleccions autonòmiques, i els incondicionals de Junts i el mateix Puigdemont experimenten sense saber-ho la síndrome de l’ex, aquells pensen que l’espera ha pagat la pena, que un altre 17O és possible, bé, no és possible perquè el 17O es troba gravat en el cor dels catalans de bé, és irrepetible, si de cas permetre que el seu esperit voli de nou i anunciï la bona nova, veuen les incondicionals estelades al vent, llaços grocs, manifestacions multitudinàries, i en cas que l’Estat Ñ s’encanti com va dir l’home de Junts a Girona Salvador Vergés, «no ens tremolarà el pols per aplicar la unilateralitat», que per alguna cosa tenim el tsunami democràtic capaç de col·lapsar aeroports, autopistes i el que faci falta... i Puigdemont davant les peregrinacions de seguidors a Argelers i davant unes enquestes que li diuen que el seu discurs és pluja fina, es veu el 130è MHP bis, i diu als qui són tot oïdes que si un objectiu té és la seva restitució com a President legítim de la Generalitat, que el buit que deixà després que hagués de canviar de domicili per internacionalitzar el procés l’han okupat, sí, amb ku i no amb ce, dos Presidents que han fet el que han pogut, que com a President enllestirà el que havia començat.

El desencís és l’altra cara de la moneda de l’esperança que acompanya la síndrome de l’ex, l’esperit del 17O com la passió dels nostres antics amants corren riu avall (gràcies, Heràclit), el mantra del 52% que tan orgullosa n’estava la penya ha deixat de donar la murga, molts dels seguidors de Puigdemont s’han fet grans i ja no es creuen el conte de la lletera, qui sap si s’han adonat que fins i tot la dèria nacionalista ha malbaratat l’obra de Pompeu Fabra, que una Catalunya maquillada pels nacionalistes ha perdut sex-appeal, que molts líders polítics haurien de seguir l’exemple d’Aragonès, saludar i sortir d’escena, i Puigdemont tampoc és el mateix de quan va dir que ens deixaria a les portes de la independència –la síndrome de Moisès – les seves darreres aparicions públiques han perdut el to èpic i solemne, ara parla de catalanitat, no d’independència, i allarga la mà a ERC per no estimbar-se en el precipici. n

Subscriu-te per seguir llegint