L'Espanya envellida

El deute s’ha disparat a Espanya i la bretxa social s’engrandeix en funció de l’edat. L’Espanya envellida també és una Espanya patrimonialment rica: la nostra ha deixat de ser una terra per a joves. De la mateixa manera, es diria que tampoc no és per a la mitjana edat ni per a les famílies; encara que aquí hi cabrien més matisos. Depenent de la data de naixement (els cinquanta, els seixanta, els setanta, els vuitanta...), cada dècada ha suposat pitjors oportunitats laborals i condicionants financers més difícils, amb l’habitatge com a clau d’aquest profund avenc que separa els propietaris de la resta . Dit d’una altra manera, qui disposa d’una casa té un tresor que obre les portes de la classe mitjana. Entre els joves, cada cop n’hi ha menys que tinguin aquesta sort.

Una dada impactant assenyala que a principis de segle més de dos terços dels menors de 35 anys havien adquirit una casa en propietat. Avui, el percentatge se situa al voltant del 30%. Aquest terç perdut parla d’una bombolla colossal i d’un empobriment massiu, tant patrimonial com d’imaginació moral.

Quan érem nens, o adolescents, tots donàvem per suposat que podríem adquirir una casa amb el nostre sou i amb el suport d’una hipoteca que no es prolongaria gaire. Sens dubte, poc després vam descobrir que ni els pisos del segle XXI eren tan espaiosos com els d’abans, ni l’escalada dels preus permetia hipoteques de curta durada. Uns van tenir més sort que altres i la majoria va quedar entrampada al pic de la bombolla. Les noves generacions ni tan sols poden somiar-ho. Fins i tot els que gaudeixen de salaris decents difícilment poden competir amb les elits globals a les ciutats d’èxit (Madrid, Barcelona, Palma, Màlaga, València...), on es concentren les oportunitats. Per a molts, una herència és l’única possibilitat de convertir-se en propietaris. Aquest gran empobriment col·lectiu dels joves no es redueix a l’habitatge, sinó que apunta moltes altres direccions. Com que no disposa d’estalvis ni d’autèntic poder adquisitiu, fins i tot un automòbil s’ha convertit en un article de luxe. Serà interessant comprovar en el futur a quin capital financer podran acudir a la vellesa. Sense adonar-nos-en, hem anat perdent moltes de les garanties que donàvem per segures a l’entrar en democràcia.

Cap de les polítiques de benestar impulsades per les administracions públiques no tindrà l’efecte de l’habitatge. Reduir la burocràcia, alliberar sòl, facilitar l’edificació en altura, protegir el lloguer són mesures liberals -i no massa costoses- que ajudarien a incrementar l’oferta. Un gran pla d’habitatge públic, sobretot a les ciutats amb més demanda, també es fa imprescindible. El biaix de la despesa pública cap als segments més envellits de la població pot tenir sentit electoral; i, sens dubte, l’increment d’edat està relacionat amb la despesa sanitària i de dependència. Però una societat necessita equilibrar el futur amb el present i el passat. El preu que cal pagar pel present no ha de pesar sobre les generacions més joves. I, si l’onerós endeutament públic que es permet l’actual govern tingués algun sentit, aquest seria construir una societat que oferís més oportunitats als joves. I l’habitatge, la qualitat educativa i l’R+D no poden ser sinó prioritaris.

Subscriu-te per seguir llegint