Si truques des del bar no posis l’altaveu

En un racó de la cafeteria una dona parla per telèfon, sola a la taula amb un cafè amb llet i una pasta al davant. Per alguna raó que desconec ha posat en marxa el potent altaveu de l’aparell i el sosté pla, perpendicular a la cara. Parla fluix i des del meu lloc no pesco ni mitja paraula, però en canvi s’escolta perfectament la veu remota de la interlocutora llunyana. Estem acostumats justament al contrari, a sentir i escoltar, si us plau per força, la part dels diàlegs que correspon a les persones que bramen vora nostre, mentre ens resulten inaccessibles les respostes de l’altre costat. Ja fa temps vam decidir cridar quan parlem per telèfon i ara, a més a més, s’han escampat uns artefactes que s’introdueixen a l’orella i són alhora micròfon i auricular, connectats sense fils amb el mòbil a la butxaca. El resultat de la suma és un paisatge d’homes i dones que parlen soles mentre caminen per la vorera o miren aparadors, gesticulen amb tots dos braços i posen cares d’indignació, d’alegria, de sorpresa o de disgust. Fa quatre dies hauríem desconfiat de la seva salut mental, però avui ja sabem de què va: del fet que ens passem el dia connectant a distància i desconnectant de la proximitat. Els suposo conscients que la contrapart no s’adona dels nostres gestos, i això vindria a demostrar que quan gesticulem durant una conversa ho fem més per nosaltres mateixos que per als altres. Però la dona del cafè amb llet i la pasta és exactament el cas contrari, pura discreció. És xocant això d’escoltar sense voler les paraules d’algú que potser es troba molt lluny i no captar les de qui seu a quatre metres; una inversió ben curiosa. Em pregunto si la persona llunyana és conscient que la seva veu s’escampa per una cafeteria a l’hora d’esmorzar, que té un públic involuntari i d’altra banda ben poc interessat en el que diu. Tallaria la conversa si se n’adonés? Exigiria silenciar l’altaveu? O potser saludaria amablement la concurrència? n

Subscriu-te per seguir llegint