«Segundo premio»

Vivim un temps en què tendim a enaltir el passat perquè ens agrada evocar una altra versió de nosaltres mateixos. No és ben bé un atac de nostàlgia: és un intent, potser desesperat, però molt lògic, d’aturar el temps, de sentir-nos que encara podem ser en un lloc i un moment concrets. No és voler ser el que eres, és provar de reproduir aquell instant en què tot estava per fer. En aquest exercici, en el fons, no apel·lem a qui érem, sinó a qui crèiem ser, a la manera que ens agradava veure’ns. La ficció que construïm al nostre cap per projectar-nos i explicar-nos. Dins de l’onada de producte cultural dels darrers anys, la proliferació de biopics musicals s’explica per aquesta estranya necessitat de recrear les nostres múltiples versions. Com tot gènere, acostuma a reproduir uns esquemes que s’acaben tornant clixés. L’ascensió de la persona o banda, per descomptat; també les caigudes i al final, naturalment, la música, que és el sentit final de la pel·lícula. Tot això serveix per resumir el 90 % de la producció actual de biopics musicals. Però no serveix per encapsular, i per això és una veritable joia, Segundo premio. La nova obra del cineasta gironí Isaki Lacuesta, firmada en col·laboració amb Pol Rodríguez, no és una biografia de Los Planetas, sinó una faula construïda a partir de la seva llegenda, del que podria ser que passés o de com perviuen uns fets, unes lletres i unes persones en el nostre imaginari. La pel·lícula trenca completament amb la narrativa del gènere per endinsar-se en un viatge a les esquerdes de les presumptes veritats i reflexionar sobre una època i la seva banda sonora. Però el que de debò l’eleva a un altre nivell és que es tracta de la crònica d’una amistat. No cal que t’agradin Los Planetas per acabar hipnotitzat amb el que explica; de fet, ni tan sols és necessari saber qui són. És una celebració dels sentits, una mirada a com ens relacionem amb el nostre entorn i una immersió al que hi ha de subjugant a la relació entre imatge i música. Lacuesta ho aconsegueix fent-nos transitar per l’equilibri entre realitat i llegenda, amb la complicitat d’un repartiment en estat de gràcia que dissol, com fa el guió, els límits entre la veritat i la seva interpretació. Saps que són actors, però els atorgues un verisme incondicional. Perquè no és només una banda, són moltes, o són totes. I no és només una pel·lícula, són moltes, o són totes les que ens tornen el nostre propi reflex. n

Subscriu-te per seguir llegint