Tres Catalunyes segons les urnes

Salvador Illa va dir la setmana passada que «Catalunya ha votat no a anar-se’n i sí a afermar una Espanya plural i diversa». L’afirmació del candidat socialista a la presidència de la Generalitat sembla derivar dels resultats electorals, però és parcialment errònia. Els votants dels partits que es declaren independentistes han sumat un 43,6% del total de vots vàlids, que són uns quants menys que la meitat: això és evident. També ho és que la resta de vots ha anat a les formacions partidàries de continuar dins l’Estat espanyol, les quals, per tant, superen la majoria absoluta. Per aquesta banda seria correcta l’afirmació que «Catalunya ha votat no anar-se’n» si fem una lectura plebiscitària de la convocatòria electoral. Però ja no seria certa la segona meitat de la frase: que Catalunya ha dit «sí a afermar una Espanya plural i diversa». I no seria tan certa perquè no tots els contraris a la separació es poden ficar en el mateix sac. No tots ells volen un Estat «plural i divers». En la categoria dels qui el defensen, si ens refiem de les seves proclames, hi podríem incloure el PSC i els Comuns, que sumen un 33,8% dels vots. I en els qui neguen obertament conceptes com la plurinacionalitat i tendeixen a la igualació hi col·locaríem al PP i a Vox, que assoleixen una cota del 18,9%. Per tant, les urnes no han donat un gran sí a l’Espanya «plural i diversa». Vist d’aquesta manera, ens trobem davant de tres grups, en ordre descendent de votants: Independència, Espanya plural i Espanya una, i cap dels tres no assoleix la majoria absoluta. En els darrers anys el primer grup i el segon s’han anat entenent millor o pitjor al Congrés dels Diputats, i a Catalunya han mostrat capacitat de pacte en qüestions sensibles com la llengua a l’escola. Però el segon ha fet pinya amb el tercer per impedir la independència. El fet que aquesta no s’entrelluqui en cap horitzó imminent pot ser important en l’orientació de la legislatura.

Subscriu-te per seguir llegint