Els estranys

Hi ha un fenomen que és molt de la vida adulta i no deixa de desconcertar cada vegada que te’l trobes: la constatació que aquelles persones que alguna vegada havies anomenat «amigues» s’han tornat uns perfectes desconeguts i, a la vegada, el descobriment que algunes altres amb les que mai vas sintonitzar ara s’han fet més properes del que mai t’hauries imaginat. En el cas de les primeres, el més sobtant és pensar en els moments que, per una estranyíssima conjugació de factors, vau semblar perfectament compatibles malgrat que ja hi havia senyals més que obvis que no teníeu res a veure. Pel que fa a les segones, segurament el més surrealista és adonar-se, conversa va i conversa ve, que compartíeu els prejudicis envers l’altre que heu après a superar. Costa molt admetre que t’has equivocat traient conclusions sobre algú, perquè amb les relacions humanes (de fet passa amb tot, però encara més amb les relacions humanes) sempre hi ha aquell repunt d’individualisme que ens fa desconfiar de tot el que no ens sentim com a propi. Però amb el pas del temps hi ha alguna cosa d’alliberador en adonar-se que aquell o aquella que havies exclòs dels teus vincles quotidians sigui algú amb qui ara et sentis còmode i fins i tot en disposició d’explicar-te la vida. D’alguna singular manera, encara que no fos algú proper, ja era allà, el sol fet de compartir espai o circumstàncies els fa conscients d’una part de tu que persisteix. Per tant, quan abraces la idea que els estranys s’han tornat els amics de la maduresa, hi ha el reconeixement d’unes facetes i d’unes formes de fer que s’estaven construint sense escarafalls. Al final, no és només que aprenguis a estimar persones que durant anys et van ser indiferents, sinó que en essència has après a llegir millor alguns aspectes soterrats de la teva personalitat. Al capdavall, quan penses en les persones amb qui vas anar a l’institut, per exemple, la dada important ja no és ben bé el lloc ni el què hi vau anar a fer: resulta que en aquest món hi ha qui et coneix des de fa més de tres dècades.

Subscriu-te per seguir llegint