Hostesses blaugrana

En les primeres imatges del vídeo observem que la centralitat, per entendre’ns, està ocupada pel senyor Collboni i pel senyor Laporta, no us els presentaré perquè són de sobres coneguts, i en la perifèria, un tal Jonatan Giráldez, que diuen que és l’entrenador del Barça femení de futbol, i una tal Alèxia Putellas, que sembla ser una de les capitanes de l’equip i segons la premsa esportiva, una de les millors jugadores del món, mentre els senyors Laporta i el senyor Collboni formen el pinyol de les imatges, un pinyol amb pes específic, el tal Jonathan i la tal Alèxia són dos apèndixs, millor encara, com si els haguessin dit, escolteu nens, acosteu-vos, poseu-vos aquí que sortireu al vídeo, i en les imatges següents podem veure com el senyor Laporta i el senyor Collboni i la tal Alèxia sostenen una camiseta blaugrana amb el nom de Collboni, i el senyor Collboni afectat sens dubte per l’emoció del moment estira la camiseta de les mans de la tal Alèxia convertida en una hostessa d’un esdeveniment protagonitzat pel senyor Collboni i el senyor Laporta i se la posa davant el pit perquè ningú tingui el més petit dubte que se l’ha ben guanyada i que és ben seva i potser algun dia la subhastarà per a un fi benèfic.

Si un servidor hagués nascut dona i amb un talent futbolístic que m’hagués fet mereixedora de fitxar pel Barça, no puc assegurar que durant la final de la Champions no hagués tingut la temptació de fer un parell de gols en pròpia porta per estalviar a les meves companyes les celebracions fastuoses de la victòria, sí, aviat l’eufòria de la victòria s’esbrava com el millor cava i comença un viacrucis que fa que ens preguntem per això hem entrenat dur, per això ens hem deixat la pell en el partit per veure’ns aquí a la gespa en fila índia esperant que ens toqui el torn per ensabonar-nos les galtes amb les del presi i sentir el pes de la seva mà sobre les espatlles, oh, tant de bo hagués nascut home, a ells només els ensabonen les mans, i en cas d’haver perdut ens haguéssim estalviat la vergonya de veure el presi encapçalar la comitiva a l’escalinata de l’avió que ens tornà a Barcelona, agafant la copa amb l’ajuda d’en Giráldez, no fos cas que li caigués, mentre l’Alèxia anava tot darrere, com una hostessa, ara d’avió, i la resta de jugadores ens trobàvem recloses a l’interior de l’avió, i ens haguéssim estalviat, mortes com estaven de son, la cridòria entusiasta de la gent, i la visita primer al Palau de la Generalitat on dretes com soldats escoltem l’homilia del president Aragonès que fa un elogi de l’esperança gràcies a la victòria, i a continuació sentim les paraules laudatòries del presi sobre la seva feina com el gran timoner de la nau blaugrana, i tot seguit travessem la Plaça Sant Jaume i entrem a l’Ajuntament i què voleu que us digui, a hores d’ara mig món ha vist el vídeo de la mala traça de l’alcalde, i mig món també ha vist el gest de la nostra Alèxia, com si volgués dir, mireu-lo, però si li regalaren l’alcaldia!

Els gestos de Collboni i Laporta els surten de l’ànima, com sol passar en molts polítics, presidents i gent d’estar per casa, però que aspira a una nota a peu de pàgina en la història universal dels personatges il·lustres, que s’imaginen que viuen en un pedestal, però no com ho feia Simeó Estilita el Vell que visqué en una plataforma situada a 17 metres de terra durant 37 anys per estar a prop del cel i lluny de l’alè mefític dels humans i poder portar d’aquesta manera una vida contemplativa, d’ascesi i oració, sinó tot el contrari, els pedestals i les estàtues que sostenen es varen inventar per a ser contemplades, elogiades i immortalitzades en una selfi.

Subscriu-te per seguir llegint