Europeus per conveniència, naturalment

No existeix un poble europeu. Tampoc una consciència nacional europea. Cadascú és de casa seva i només una minoria il·lustrada sent Europa com un tret essencial de la seva identitat política; la resta la situa en un graó subordinat i la mira bàsicament en termes utilitaris, fet que no és estrany perquè el camí de la Unió Europea s’ha anat fent des de l’utilitarisme. Els pares fundadors se la van inventar tot just després de la Segona Guerra Mundial amb l’esperança que la interdependència de les economies allunyaria el risc de tornar a les armes. Per això Alemanya, França, Itàlia i el Benelux van formar la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, el 1951, i la CEE, més coneguda com a «mercat comú», el 1957. A partir de llavors no va deixar d’expandir-se i d’incrementar les porcions de sobirania nacional cedides als organismes comunitaris, però la darrera paraula la continua tenint el Consell Europeu, que és la reunió dels governs dels estats membres. Allà es negocien aliances i s’intercanvien suports, mirant cadascú pels interessos de l’Estat que representa i esprement la unanimitat requerida per a les grans decisions. Tant a Espanya com a Catalunya la percepció d’Europa ha estat sempre lligada als beneficis que prometia: per començar, democràcia; després, productes forans sense aranzels i compradors per als nostres, subvencions a fons perdut, estabilitat monetària, llibertat de desplaçaments... Tot molt útil i beneficiós, però mai no hem deixat de veure els francesos o els alemanys com a francesos i com a alemanys abans que cap altra cosa. En la mesura que la Unió Europea deixa de ser percebuda com una font de beneficis, ens hi girem en contra, i com que el bé no s’aprecia fins que es perd, tot el que hi hem guanyat ho donem per descomptat, com si cap perill no ho pogués amenaçar. Per desgràcia, no és veritat. La història ensenya que tots els progressos són reversibles, i sovint comencen a recular quan els afeblim amb el menyspreu.

Subscriu-te per seguir llegint