La merda de la muntanya

Diu la dita que «la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó», i és mentida. Els fems dels estables i els purins de les granges fan pudor arran de mar i a mil metres d’altura. Una altra cosa són les vaques que pasturen a camp obert, «pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera», segons la descripció de Joan Maragall a La vaca cega. Aquestes vaques defequen, i tant que defequen, i allà on la fan, allà la deixen, però l’oratge ventila el tuf de les ufanoses ensaïmades. L’aire les asseca de fora cap endins i l’endemà ja estan protegides per una bona crosta que les diferencia de les noves aportacions. Qui vagi a la muntanya a revifar el cos i l’esperit fresc caldrà que reparteixi l’atenció entre el paisatge dels cims imponents i el terreny concret on posa els peus, perquè submergir l’espardenya en una caca de vaca, amb perdó, és una merda, amb perdó. Amb sandàlies, ja no t’ho explico. D’aquest perill en som conscients quan penetrem en l’espai alimentari dels remugants, però els urbanites tolerem malament trobar-nos el mateix als carrers dels pobles. Els ramats sempre hi han transitat, i han deixat al darrere el rastre que solen deixar, però els temps estan canviant, i el municipi lleonès de Boca de Huérgano, que aplega vuit pobles amb un total de quinze ramaderies, ha aprovat una polèmica ordenança que obliga els titulars a «retirar els excrements dels animals quan circulin per vies o espais públics». Segles de vida agrària convivint sense manies amb els cagallons d’ovelles i cabres, i ara els agafa la dèria. Hauran de llogar gent per anar al darrere dels animals amb l’escombra, la pala i el cabàs, com els que seguien la desfilada dels Reis d’Orient quan hi participaven cavalls. Raons de la novetat? Ves que no sigui la vintena d’establiments que viuen del turisme. I és que la merda de la muntanya, enganxada a la sabata, fa pudor i t’espatlla el cap de setmana.

Subscriu-te per seguir llegint